La crosta espanyola

Des de Catalunya es fa difícil d'entendre que un partit com el PP arrossegui a Espanya deu milions de vots, o més. Fins i tot ens costa de comprendre les enormes reticències del PSOE quan es plantegen a les altes institucions de l'Estat temes tan evidents com la injustícia fiscal o la imposició lingüística que patim en bona part del territori. És clar que existeix ben viu en el que anomenem poble espanyol un arrelat sentiment patriòtic que és hereu de molts anys de didàctica política persistent que fonamenta l'essència de la nació espanyola en la supremacia de Castella –que consideren el motor de l'espanyolisme, la creadora del país–, la necessària uniformitat lingüística –assumint a desgrat les vel·leïtats residuals d'algunes províncies– i el referent ideològic religiós que marca l'Església catòlica. Aquest sentiment, que no s'explicita gaire sovint, forma un substrat ideològic natural que marca les tendències polítiques d'una gran part de la societat espanyola i dels seus polítics. Aquells pobles que no comparteixen majoritàriament aquest fons doctrinal són societats malaltes, que es toleren, però que cal mantenir vigilades, controlades, sotmeses a tractament.

La ideologia descrita té unes arrels fondes, que caldria buscar molt lluny en la història. Però ha perviscut fins a la nostra democràcia gràcies a la labor decidida i traumàtica de la llarga dictadura franquista. Gairebé quaranta anys en què tots els mitjans moderns i tradicionals –escola, propaganda, premsa, cinema, ràdio, televisió, Església, exèrcit– van estar al servei de la idea d'imposar-la com a única veritat. Llegint Bartolomé Barba, que va ser governador civil de Barcelona, sabem que Espanya té una situació geogràfica que la fa predestinada a una actuació especial i protagonista al món pel fet d'estar al centre moral i històric del planeta. Per això ha fet un paper d'àrbitre en l'esdevenir de la història universal: va decidir si guanyaria Roma o Cartago, el catolicisme o l'arrianisme, va aturar l'islam durant vuit segles, va decidir la guerra dels Cent Anys, va vèncer Napoleó... i el 1936 avança la victòria aliada a la Guerra Mundial. Tot això per allò de la unidad de destino en lo universal. Un designi diví, ineludible. Queda clar, doncs, que «la historia de España es fruto de un detallado plan divino, que ha elegido a España para salvar a la Humanidad, a la fe cristiana i a Occidente, como un nuevo mártir de Cristo», explica Juan Carlos Losada a Ideología del ejército franquista.

És evident que alguns dels puntals del règim començaren a defallir a partir dels anys seixanta: premsa, escola, ràdio i Església perden virulència doctrinal. Però queda per molts anys més l'exèrcit, que considerava el servei militar obligatori com una gran escola de patriotisme radical. L'oficialitat espanyola –mal pagada, mal armada, aïllada de la societat civil– manté, com a mínim fins als desastres militars d'Ifni i el Sàhara, que no acaba d'entendre, l'orgull de sentir-se garantia final i definitiva dels grans valors essencials de la pàtria: la unitat, la fe, l'honor, el destí comú, l'orgull racial, en què ha estat educada. Les forces armades veien compensada la seva fidelitat al model polític carrincló al que servien perquè se'ls feia sentir com una nova noblesa de la qual Franco extreia sovint dirigents a tots nivells, des de ministres fins a governadors civils o directors generals. Com propugnava José Antonio, havien de ser meitat monjos, meitat soldats.

Per això durant la transició les sales de banderes de les casernes esmolaven sabres, pendents de l'ordre de sortir a salvar la pàtria que ells predicaven o feien predicar als campaments de reclutes per fer homes de profit els pobres civils que l'Estat els posava a les mans.

Aquella feina, la dels primers vint anys i la dels següents, va fer forat al país. Va crear una enorme crosta de patriotisme messiànic als cervells de molts milions de ciutadans que temen qualsevol canvi que remogui i enterboleixi la nítida concepció que s'ha fet del món i de l'Estat a les velles escoles, a la vella televisió, a la vella Església, a la vella premsa, a les velles casernes. Són milions de vots que cap dels dos grans partits vol perdre del tot. Les grans idees de l'Espanya gran –potser ara ja no per designi diví– tenyeixen les banderes dels mítings i les pancartes electorals. No fos cas que el contrari mostrés una crosta més dura o més ufanosa.