El dia que el Barça va donar una lliçó als anglesos sobre com jugar a futbol
Avui fa 50 anys, el Barça va guanyar per primer cop a Anglaterra en un partit de la copa d'Europa en què Sandor Kocsis va fer quatre gols al camp del Wolverhampton
El desembre del 1954, el vell estadi de Molineux, a la ciutat de Wolverhampton, es va omplir de gom a gom. Res estrany, ja que aquest estadi sempre s'omplia per veure el conjunt local, els wolves, orgull d'una zona d'economia fràgil i gran tradició futbolística com són els West Midlands. Aquell dia de final d'any, però, el Wolverhampton Wanderers no afrontava un partit qualsevol, ja que rebia el Honved de Budapest hongarès. En les files de l'equip de l'exèrcit hi havia sis homes titulars d'aquella selecció hongaresa que mesos abans s'havia convertit en el primer equip continental que guanyava la selecció anglesa a l'estadi de Wembley (per 3 a 6), i que havia tancat el cercle humiliant els anglesos a Budapest amb un 7 a 1 que encara feia mal a l'orgull de la nació que havia posat regles a això de donar coces a una pilota. Derrotar el Honved, doncs, era una oportunitat per restablir l'honor de la vella Anglaterra, i els llops, el Wolverhampton, no va fallar en remuntar un 0 a 2 advers imposant-se per 3 a 2. Sobre un terreny de joc ple de fang que ajudava més l'estil de joc local, el Wolverhampton va derrotar els temibles hongaresos i el tècnic local, Stan Cullis, va proclamar que els seus eren «el millor equip del món». Fins que no va néixer la copa d'Europa poc després de fet, el Wolverhampton s'autoanomenava «campió del món», ja que havia derrotat un equip amb homes com ara Puskas, Lórant, i dos hongaresos que el 1960 tornarien al vell Molineux amb la samarreta del FC Barcelona: Zoltan Czibor i Sandor Kocsis.
50 anys.
El gran dia de Kocsis.
Kocsis va morir a Barcelona, la ciutat on va acabar sentint-se un més, el 1979. Era un davanter «fantàstic, un rematador pur, que encaixava molt bé en un equip en què tots els jugadors sabien jugar bé amb els peus. Parlem sempre del Kocsis rematador, però amb els peus era igualment fantàstic», recorda el seu company d'equip i gran amic Luis Suárez des de Milà. El seu fill, que ha estat des de sempre vinculat al futbol català –va ser davanter del Girona a tercera– i ara entrena l'Esquerra de l'Eixample FC de segona regional, també destaca: «Va ser un dels millors davanters del món. Però tothom parla d'ell com si fos només un rematador, i jo crec que era més com Laudrup, però amb la capacitat de rematar bé. Tenia cap per marcar i per pensar. I dues cames. En formar part de la millor generació de jugadors hongaresos, aquell llegendari equip d'or, era tàcticament privilegiat, amb Czibor, Kubala, Puskas i Hidegkuti.»
Recordat a Barcelona, venerat a Hongria.
EL PARTIT
Eulogio Martínez, «l'Obrellaunes»
L'uruguaià Ramón Alberto Villaverde va ser l'únic jugador del Barça capaç de marcar un gol aquell dia que Kocsis els feia tots. Villaverde, de fet, havia estat el millor en el partit d'anada, en què va fer dos dels quatre gols dels blaugrana (4-0). Però en el partit de tornada, en atac, va brillar també Eulogio Martínez. El paraguaià va fer un partit increïble en què va deixar en evidència una defensa anglesa estàtica, dura però poc dinàmica. Acostumats a partits durs, de contacte, de pilotada llarga i poca tècnica, els aficionats anglesos es van quedar astorats amb el gol de Villaverde de jugada individual, però, sobretot, amb la famosa jugada d'Eulogio Martínez, l'Obrellaunes. En aquesta jugada, el paraguaià arribava a la línia de fons, es girava mirant cap al terreny de joc estàtic, i quan el defensa l'entrava, li feia un barret aixecant la pilota amb elegància i encarava la porteria gairebé sense angle, corrent per la línia de fons, buscant la centrada o un xut impossible.