La imaginació contra el poder

EL BARÇA. El Barça no té urgències històriques, com va dir Menotti en temps d'urgència permanent. I per això pot afrontar la final d'avui com un repte per portar el seu model futbolístic al lloc més alt. L'estatus de competidor l'hi donen quatre finals de la Champions en els últims disset anys, amb dos títols i el que pot aconseguir avui. El club blaugrana ha trobat un fil conductor, que és el futbol positiu. Al capdavall, el fil que connecta les èpoques més brillants de la seva història, des del Barça de les cinc copes, el d'Helenio Herrera amb Kubala i Suárez, el de Cruyff jugador, el del gran salt a la modernitat i al canvi de la mentalitat derrotista que va ser el Dream Team, el de Rijkaard i Ronaldinho, i el de Guardiola. En l'equip actual hi ha el millor que van tenir tots aquests, des de l'aposta identitària pel planter dels primers fins i el culte a la pilota dels equips de Cruyff fins a la modernitat tàctica del de Rijkaard, amb jugadors que són referència mundial, amb Messi al capdavant.

El gran invent de Guardiola és no haver inventat res essencial, però haver tingut la intel·ligència i la valentia de dur-ho tot a la màxima expressió. L'equip de Guardiola està fet del material amb què es construeixen els grans equips de la història. No només els que guanyen, sinó els que són recordats per com són. I aquesta manera d'estar relacionat amb el passat és precisament el que el deslliga del seu pes i el situa en una posició de plena llibertat en el present i de cara al futur. La final d'avui és una oportunitat magnífica. El club no l'ha de desaprofitar emparant-se en excuses com ara que l'equip ja ha complert fent el doblet. Una derrota sempre fa mal. El que passa és que el barcelonisme ha d'aprendre a distingir el dolor d'una derrota dels daltabaixos institucionals. El fet de no tenir urgències, doncs, no és una coartada en cas de derrota, sinó el símptoma que per fi es pot afrontar una final sense el llast de les frustracions del passat. El futbol positiu que propugna Guardiola enganxa la gent, és competitiu i està carregat de futur. És per això que és important guanyar la final d'avui.

EL MANCHESTER. És perfectament compatible la confiança en les possibilitats del Barça de guanyar la final amb el respecte i la consideració al rival. Permetin-me l'obvietat: el Manchester United és l'actual campió d'Europa. Però és més que això. Abans, una segona obvietat: en la correlació de forces en el futbol europeu ja fa uns quants anys que els clubs que tallen el bacallà són els de la Premier League. Però el Manchester United no és simplement un club més. No és el club de moda que va guanyar l'última final. És bastant més que tot això. L'equip de Ferguson és el resultat d'un procés. És el club més avançat en la cursa per establir-se en el poder del futbol, per convertir-se en l'stablishment entre tots els altres competidors. Ja ha guanyat les tres últimes lligues del seu país seguides, la Champions de l'any passat i avui juga la final amb el repte de repetir títol, cosa que no aconsegueix cap club des del Milan de finals dels vuitanta. Després de molts intents, el United ha arribat al cim per quedar-s'hi. Si el Barça no ho impedeix, és clar. En les seves dues dècades llargues al capdavant de l'equip, Alex Ferguson ha tingut èxits però també arrossegava frustracions. Amb Eric Cantona liderant l'equip, van guanyar cinc lligues seguides però van fracassar en la màxima competició europea. La van guanyar el 1999, però de manera tan miraculosa que van tardar quasi una dècada a tornar-hi. Durant anys el poder estava majoritàriament concentrat en la lliga italiana, amb el Milan i la Juventus al capdavant. La circulació de diners va comportar un canvi de poder, que ara s'ha establert a la Premier. El Manchester United és el club que està completant amb més èxit i més consistència el relleu del poder italià. No és tan simple com dir que s'ha convertit en un equip italià, però sí que en recorda els trets fonamentals. Primer, la idea que l'únic important és guanyar, que tota la resta, fins i tot la pilota, és accessori. Com la Juventus de Lippi, aquest Manchester també té la pinta de poder jugar més i més bé a futbol, però prefereix centrar-se en l'error del contrari que en la creació pròpia per arribar a l'objectiu. Si els italians eren clubs fets per guanyar, maquinàries competitives, ara ho són els clubs anglesos. Tenen el poder econòmic i, amb poca oposició, estan acaparant el poder futbolístic.

EL CONFLICTE. L'oposició és el Barça. L'única oposició veritable i amb possibilitats reals de desafiar el poder i canviar-ne el sentit. El que oposa l'equip de Guardiola al poder dels anglesos és un model únic. No és, com ells, una màquina pensada per guanyar. Però guanya. I ho fa amb un pla que sedueix. Un estil ple d'idees, que positiva tots els recursos. L'arma del Barça que fa més por al poder és la seva ideologia. Els iguals, els equips desideologitzats futbolísticament, els que només busquen guanyar, es contraresten. Però el Barça de Guardiola és diferent. Té l'aspecte d'equip que juga com mai però perd com sempre i resulta que no perd, sobretot en les grans ocasions, que és quan juga més radicalment a contracorrent. El Barça reivindica les idees, l'esperit constructiu enfront els que es limiten a ocupar i administrar el poder. És en certa manera una metàfora de la política global. Arreu, els partits polítics són maquinàries orientades exclusivament a ocupar el poder i, després, a quedar-s'hi com sigui. És en aquest sentit que la irrupció de Pep Guardiola i el seu Barça en el panorama futbolístic són comparables amb la de Barack Obama en la política global. Però aquest és un altre tema. El que pretenc explicar és que el d'avui és un partit de futbol, però també és una mena de disputa entre les idees i el poder. El partit més estimulant possible.

EL PARTIT. Les conseqüències ja es veuran. El partit només dura noranta minuts (o cent vint i/o els penals). I en aquest període els protagonistes seran els jugadors. Ja sabem que el Manchester United és molt bo guanyant. Va optar per aquest camí fa temps. No l'importarà que el 0-0 s'allargui (com en la final de l'any passat) ni deixarà de lluitar fins l'últim instant (com en la final del 1999 al Camp Nou).

El Barça té molts arguments. Primer de tot, ja sap que no ha de jugar sobrepressionat, però tampoc massa poc tens. Que és qüestió d'equilibri i de centrar-se a aplicar el seu joc. En aquesta maduresa hi té molt a veure el pes que tenen els jugadors del planter, que han passat de tenir un paper complementari a ser el nucli central de l'equip. Fins a set jugadors fets a casa poden ser titulars avui. El que els altres clubs veuen com un hàndicap, per al Barça és avui la seva força essencial. Després, ja es veurà quins jugadors acaben tenint protagonisme en la final, un terreny abonat per a les sorpreses. El Barça i Belletti ho saben prou bé. De tota manera, s'han d'assenyalar dos noms fonamentals en el Barça. Jo era dels que trobaven a faltar en aquest Barça un o dos jugadors dels que, com se sol dir, són capaços de carregar-se l'equip a l'esquena en els moments compromesos. N'hi ha un que ha fet un pas endavant en aquest sentit: Andrés Iniesta. El seu rendiment durant la temporada ha crescut sobretot en aquest aspecte, el dels intangibles, el del lideratge intel·ligent i efectiu. I el gol al camp del Chelsea n'és tan sols la constatació. L'altre nom és obvi: Leo Messi. No cal estendre's en les seves qualitats, són prou evidents. Només una cosa: li falta el partit per establir-se inqüestionablement al cim. Ja ho va avisar: «És el partit de la meva vida.» Que comenci.

Iniesta ha fet un pas decisiu per liderar l'equip i Messi ha avisat que és el partit de la seva vida

El gran invent de Guardiola és no haver inventat res, però haver-ho dut tot a la seva màxima expressió