Quatre catalans somien jugar amb Guinea Equatorial la copa d'Àfrica del 2012

Els Epitié i els Edjogo, catalans d'origen guineà, frisen per poder participar amb Guinea Equatorial en la copa d'Àfrica del 2012, una edició en què seran els amfitrions juntament amb Gabon

ALBERTO EDJOGO
«Al principi al meu pare li feia por que anéssim a jugar a Guinea»
JUVENAL EDJOGO
«Amb el futbol s'atura el país. Per a la gent nosaltres som com Déus»
JOAN EPITIÉ
«Només em motiva Guinea. M'operaré amb l'obsessió de jugar allà el 2012»

En el precís moment que Egipte alçava el trofeu de campió de la copa d'Àfrica del 2010 diumenge passat, quatre futbolistes catalans d'origen guineà començaven a somiar. Els germans Juvenal i Alberto Edjogo Owono Montalbán i Joan i Rubén Epitié Dyowe Roig donaven el tret de sortida al compte enrere esperant la pròxima edició del torneig, que tindrà com a organitzadors i amfitrions Guinea Equatorial i Gabon. Una experiència que no tindrà preu viure-la després de les mil i una aventures i anècdotes que tots quatre han viscut amb la selecció del país del qual els seus pares van haver d'emigrar per fugir de la dictadura. Curiosament, el més jove de tots ells, l'Alberto –actual jugador del Blanes– va ser el primer a experimentar una cita internacional l'estiu del 2003. «El meu pare era força escèptic i tenia cert temor que hi anés, però la meva il·lusió ho va superar tot. Trobés el que em trobés allà volia viure l'experiència.» I per començar, en el primer viatge d'Alberto amb la seva selecció va ser digne d'explicar als futurs fills i néts: «Jugàvem contra el Marroc i la federació ens va allotjar, però no pagava el menjar. Vam estar tres dies menjant el que ens portaven els familiars. I el dia abans de jugar, a la matinada, ens van despertar. Ens van fer pujar al bus i ens van portar en un bosc. Allà van fer una foguera i, enmig del ritual, el metge de l'equip va començar a tallar els empenyes dels peus amb una fulla d'afaitar i amb la sang els jugadors s'empastifaven les mans. Jo m'hi vaig negar.» Però malgrat històries com aquesta, un sempre vol tornar», narra Alberto. El seu germà, Juvenal, que mesos després també va ser citat pel llavors seleccionador Óscar Engonga, va quedar bocabadat per la passió dels guineans per la selecció. «El que més em va sorprendre va ser que coneixien de dalt a baix la nostra trajectòria, i això que hem estat la majoria de la nostra carrera en equips de segona A de segona B.» I és que el futbol és la il·lusió del país. «Quan juga la selecció s'atura el món. Quan arribem a l'aeroport tothom ens espera com si fóssim Déus.» A Juvenal, capità del Sabadell, Guinea Equatorial és el que més el motiva ara mateix: «Des de fa uns anys les meves mirades estan posades allà. Ara mateix tinc clar que quan deixi de jugar no seré ni tècnic ni res d'això. Poder ajudar a impulsar el futbol allà i involucrar-me a millorar-lo és una de les coses que tinc al cap, i si he de fer una escola de futbol la faré allà.» Han canviat molt les condicions des dels set anys que fa que defensen la seva selecció. Joan Epitié, també internacional per Guinea Equatorial, creu que la copa d'Àfrica pot ser l'impuls. «Des que hi anem hem fet cada any un petit pas pel que fa a les condicions o a les necessitats principals, perquè he pressionat per acostar-nos al que tenim aquí. Però amb la copa d'Àfrica potser fem deu passos endavant i avancem deu o quinze anys.» El gran dels Epitié, aturat per problemes físics, vol recuperar-se per no perdre's la cita: «Fa un any i mig que tinc problemes. Tinc els turmells molt fotuts i ja m'han operat. Ara m'han de tornar a operar i espero que tot vagi bé per poder tenir possibilitats d'anar-hi. Amb el futbol he viscut experiències molt gratificants, però cap com la de jugar amb la selecció. Si jugo és per la selecció.» Epitié també pensa implicar-se per la causa. «Vaig estat amb Piterman (Racing i Alavés) i allà teníem, fins i tot, cine als vestidors. Hi ha una dita que diu que qui dóna el que té no està obligat a més. Però a Guinea hi ha més problemes d'organització o administració que no pas de recursos, res a veure, però, amb fa cinc o sis anys.» Un exemple clar va ser en la jornada inaugural del nou estadi, en què un oblit va donar pas a una altra anècdota divertida. «L'home que havia de posar l'himne es va deixar la clau de la sala de megafonia i l'estadi va haver de cantar l'himne a cappella», recorda Joan Epitié.

Les mil i una malifetes que fan els rivals per guanyar també són motiu de comentaris. «Quan arribes al partit estàs ja desesperat. Et tallen la refrigeració i la llum als hotels, t'has de portar els teus cuiners perquè et poden donar aliments en mal estat, no et deixen entrenar...», assegura Juvenal. «I en la sub-21 és pitjor encara», apunta el jugador del Vilanova. Rubén Epitié recorda que a Nigèria els van retirar la seguretat en un dels viatges més durs que recorda. I és que a l'Àfrica, tots són enemics. Fins i tot Gabon, l'altre país que organitzarà la copa d'Àfrica. «La gent els vol guanyar perquè als guineans que viuen allà els donen les pitjors feines», sentencia Alberto.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.