«Això és més difícil que el dia del debut», deia David Barrufet. «Sempre he dit que no em veia jugant als 40, i crec que és l'hora de deixar-ho, sent útil, competitiu i il·lusionat com un nen petit», afegia el porter i capità d'un primer equip al qual va arribar el desembre del 1988. El deixarà a final d'aquesta temporada, la 22a en l'elit.

«Tampoc em vull fer pesat, ja em teniu molt vist», bromejava, acompanyat per Joan Laporta i envoltat de molts amics, els actuals companys de vestidor, els tècnics que l'han marcat –especialment Valero Rivera: «Ets el millor entrenador que he tingut»– i la família, per a qui va tenir l'agraïment més emocionat: «Als meus pares, que em van donar una infància molt feliç, perdent hores portant-me a partits i respectant la decisió de ser jugador. A la meva dona i els meus fills [Noa, de 8 anys, i Ian, de 5]. La M. Carme, per haver-se casat amb mi i haver aguantat les concentracions i viatges sense fer mai mala cara. I vull tenir un record per al meu germà Jaume, a qui trobo a faltar [va morir en accident de trànsit el 1998] i a qui dedico tota la meva trajectòria esportiva.» No va poder reprimir les llàgrimes.

El president Laporta, assegut al seu costat, va ser el primer a aixecar-se per ovacionar Barru. És l'últim exponent del dream team blaugrana, el de les sis copes d'Europa; el que va posar l'handbol a les portades; el que va marcar un esport que, amb ell, perd més que un esportista. «No és el currículum el que ens reuneix aquí, sinó la humanitat que has transmès», explicava el president blaugrana, orgullós de ser «president un dia com aquest, que s'acomiada un professional amb valors». Els valors que parlen d'honestedat –«quan et passen pel cap moltes més coses que l'handbol, has de pensar a deixar-ho»–; d'entusiasme –«l'esport són etapes, la del dream team és la que ens ha donat més títols, però he disfrutat cada etapa»–; d'humilitat –«he respectat tots els rivals, sempre he pensat que els que tenia al davant eren els millors»–; de senzillesa –«volia anunciar-ho ara perquè no vull molestar el dia a dia de l'equip»–, i de generositat –«espero que el company que arribi per mi se l'ajudi com jo he intentat fer»–. I no va voler anomenar-ne cap per no ser injust, però va fer una excepció: «Vull donar les gràcies especialment a Lorenzo Rico, que em va tractar tan bé quan vaig arribar i em va ensenyar moltíssim.» «Tots els jugadors són importants, del primer a l'últim. Barrufet no ha guanyat cap títol sol, i jo me'n vaig, però el Barça es queda i segur que continuarà guanyant títols», segellava. Paraula de llegenda, l'última llegenda.