El juny vinent complirà 40 anys. Farà dies, gairebé hores, que haurà deixat l'esport que ha marcat la seva vida, i ha vertebrat un equip més de vint anys. Perquè amb 18, quatre després de fitxar pel Barça provinent del col·legi SAFA d'Horta, debuta amb el primer equip, el que no deixarà fins que acabi la temporada (quan se li penjarà la samarreta del Palau). Serà la 22a. Una xifra estratosfèrica, de capità irrepetible que ha bastit la seva pròpia llegenda.

Una llegenda lligada a Valero Rivera, que li va donar l'oportunitat, i a un club, el que no ha volgut deixar mai. El seu palmarès, tan extraordinari com inigualable, és la demostració que no es va equivocar. 70 títols col·lecciona el porter dels pantalons grocs (per la superstició de vestir-lo després de fer-se la lesió més greu que ha tingut –el 1993, lligaments a la cama esquerra– quan havia canviat de color) i de l'embenatge al dit cor de la mà esquerra (per protegir-se'l del trasplantament parcial que va tenir després d'un accident de moto quan tenia 18 anys). Però una llegenda no només s'escriu damunt la pista. Barrufet, llicenciat en dret i especialitzat en dret esportiu, va crear del no-res l'associació de jugadors.

Abans no existia. Ara és garant dels drets dels professionals i ha firmat el conveni col·lectiu. «Som uns privilegiats, però també som treballadors com qualsevol altre», diu, conscient dels problemes econòmics que sovint tenen els equips modestos (fins i tot de l'Asobal). I n'és conscient, perquè molts casos els ha tractat personalment. Com a president de l'associació i com a company reivindicatiu. L'esperit que se li desperta quan l'objectiu és bastir l'associació europea de jugadors. «Per tenir veu i vot en les decisions que ara es prenen sense tenir-nos en compte», raona. Les decisions que defineixen calendaris i que provoquen llargues temporades. Ell, internacional fins fa un any, també ho ha patit. Ho volia deixar en els Jocs de Pequín, però Valero, que estrenava càrrec de seleccionador en el mundial (gener del 2009) li va demanar que s'ho repensés. Una altra prova, una més, de l'ascendència de Barru en un equip. En el del Barça, n'ha vist de tots els colors. Des de la rigidesa del mateix Valero, a l'autogestió de Xesco Espar i l'autoritat de Manolo Cadenas. Amb el lleonès va viure per primer cop una destitució a mitja temporada. «I creus que ho has vist tot», responia amb ironia després de fer-se oficial la marxa de Cadenas i l'arribada de Xavi Pascual. «Un home de la casa amb les idees clares», l'avala el capità, més tranquil que en anteriors temporades. La pitjor, l'última d'Espar. No pel caràcter del tècnic, precisament, sinó pel desgovern que hi havia al vestidor. El seu esforç per mantenir la convivència va resultar bàsic per tancar el curs amb la copa del Rei, un títol redemptor i amb gust de justícia. Com la medalla de Pequín, el comiat de la selecció que finalment no va ser comiat («mai no pots dir mai», segella amb un somriure). Un Jocs que es van resoldre amb un bronze que va dedicar a la seva família i especialment al seu germà gran Jaume, mort en accident de trànsit deu anys abans. La millor manera d'homenatjar la memòria de qui el va introduir en l'handbol. «Volia fer el que ell feia», evoca. I en Jaume jugava a handbol. No s'imaginava que aquells primers passos desembocarien en una gran carrera. Tota, dedicada al germà desaparegut. L'autèntica inspiració de Barrufet, que ja inspira el present i inspirarà el futur de l'handbol; i de l'esport, perquè un jugador universal també és un elogi de la generositat.

Propulsa l'associació de jugadors estatal i impulsa el moviment europeu per intentar variar les jerarquies

Advocat de formació i especialitzat en dret esportiu, el seu futur està en els serveis jurídics del club