L'última final, l'última decepció

Era l'última final de Barrufet, la seva desena de copa d'Europa (tantes com ha jugat el club). Una final que no va acabar com mereixia. Ni ell, ni els seus companys, que van deixar escapar una victòria que havien treballat durant més de cinquanta minuts. Però els partits s'han de saber rematar. El Barça ho va poder fer, però va topar amb Omeyer, un porter tan excepcional com estúpid. Amb les seves aturades (17) va donar el títol al Kiel, i amb la seva celebració final (amb gestos exagerats dedicats a la banqueta blaugrana) va escalfar un rival que, fins als últims minuts, havia estat millor. Bastant millor. «S'ha de saber guanyar i s'ha de saber perdre», deia Xavi Pascual, un tècnic orgullós amb el seu equip, excels molts minuts, i erràtic en els minuts fatídics, aquells en què no es pot fallar. I menys, contra un Kiel que, envalentit pel públic, va saber rectificar el duel d'alts i baixos que havia descrit fins aleshores.

El Barça, en canvi, va fer la feina que havia de fer: imposar el joc col·lectiu. Amb més rotació que el Kiel, Pascual va saber dosificar alguns jugadors en la semifinal amb vista a la final que, un dia després, podia passar factura a nivell físic. De fet, el txec Jicha, l'estrella del bloc alemany, va semblar que pagava el desgast amb dues pèrdues de pilotes (al segon temps) que el van dur uns minuts a la banqueta. El Barça, mentrestant, imposava el seu ritme a partir de la defensa i d'un Barrufet que, en el seu últim servei, va demostrar la qualitat que el podria mantenir en actiu. Substituint un apagat Saric (minut 13) va fer vuit parades fins al descans, i es va convertir en un dels fars de l'equip, que va arribar a guanyar de cinc (10-15, minut 18). Va aprofitar l'encert de Juanín (7 gols en el primer temps, cinc de penal, sense errada), la bona lluita de Noddesbo en el centre i la de Rutenka, des del lateral. Va ser un exercici coral que va contrarestar l'actuació de Jicha que, amb vuit dianes, va ser el salvavides del Kiel en la primera part (17-20), en què fins i tot Omeyer, com en les semifinals contra el Ciudad Real, va estar discret.

En la segona part, amb un parcial d'1-5 (amb tres gols més de Juanín), el Barça assolia el màxim avantatge (19-25, minut 41). Però aleshores va aparèixer Thierry Omeyer, garant de la porteria del Kiel, i de les seves aspiracions. Com ha passat altres cops, va ser decisiu per fer decantar una final que era blaugrana. Amb les seves accions, el Kiel va fer un parcial de 3-0 que reduïa distàncies. Després, amb un ritme de joc frenètic, va dur el partit al terreny de les emocions, de l'adrenalina pura. Tot, per fer aixecar els més de 18.000 espectadors alemanys en la recerca d'una missió: posar-se al davant en el marcador. No ho havien fet en tot el partit, però sabien que era el punt d'inflexió. Ho van aconseguir per mèrit d'Omeyer. Tres parades seves en tres accions clares de 6 metres van impulsar el Kiel, que va aprofitar el contraatac i es va situar al davant per primer cop (30-29, minut 52). Va ser una circumstància que no va desequilibrar el Barça, que, amb una defensa 4-2 pressionant i amb un 5-1 amb Tomàs d'avançat (i sobre Jicha), va quedar a un gol (33-32). Juanín, fins aleshores impecable des del punt de penal (9 de 9), va fallar el desè, aturat paradoxalment pel suplent Gentzel, que va col·laborar amb un títol que va encarrilar el francès Nacisse amb un tir de vuit metres i va segellar Jicha després que Iker, amb un gol de força, tornés a ajustar el xoc (35-34).

La celebració, després, va ser una altra història. Els gestos d'Omeyer a la banqueta blaugrana van causar l'enuig (Rutenka s'hi va encarar) que, com ha passat durant molts anys, va apaivagar David Barrufet. Com a capità, va posar pau, i va recriminar l'acció a Omeyer, que tot i les disculpes de després, va embrutar una final que va fer quedar el Barça, a pesar de perdre, com es mereix, entre els grans del continent. «Agrair a cada jugador i a cada tècnic l'esforç d'aquesta temporada, estic convençut que tornaran aquí i que guanyaran la lliga de campions», explicava amb emoció Barrufet. Tornaran sense ell, que deixa l'handbol amb 7 copes d'Europa. La vuitena la va tenir molt a prop, se la mereixia; la mereixa tot l'equip. En l'esport, quan lluites per tot, pots viure la decepció. Avui cruel, demà no tant. En el record, segur que serà dolça. Tan dolç com és complir el somni de tancar una carrera jugant el millor partit de tots: una final de la lliga de campions. Així se'n va Barrufet, només així marxen els més grans.

Jicha, 11 i golejador màxim de la competició (119) respon a Juanín (13 gols, 9 de penal)