Escolta la crida

Lloret són obstacles i els obstacles a Lloret estan a les mans del tècnic Isidre Jiménez. La seva teoria és inapel·lable: «En els 3.000 obstacles és més fàcil fer-se un lloc que en els 1.500 m. Així ho pensava quan vaig ajudar Blanco a decantar-se [a principi dels anys noranta] i així ho penso ara», apuntava Jiménez l'any passat. «El cas de l'Eva [Arias] –deia– és molt clar. La seva estructura física és idònia per a aquesta prova.»

Dit i fet. El 2007, l'atleta es va abocar als obstacles i va anar deixant, a poc a poc, els 1.500 m. En la seva presa de decisió no hi havia cap necessitat d'atrapar temps perdut, com en el cas de Mullera, amb qui comparteix tècnic, sinó que era un canvi de perspectiva, de renovació d'il·lusió i, en el fons, de resultats. El 2007 es va iniciar en les tanques, el 2008 hi va irrompre plenament i el 2009 ja hi ha triomfat i s'ha guanyat a consciència el seu passaport per al mundial, el seu primer a l'aire lliure.

La primera posició en els campionats d'Espanya de Barcelona i els 9:32 de la setmana anterior (la seva millor marca fins ara) eren la culminació d'un procés intens de dos anys. Ara està passant el millor moment d'aquesta progressió. Els resultats ho certifiquen. En 25 mesos, ha millorat la seva marca en 40 segons, una procés que ella està convençuda que continuarà, malgrat que reconeix que retallar, cada cop serà més complicat. «Al principi no costa. Ara sí.»

El primer pas el va fer poc convençuda. Havia tingut alguna experiència el 2004 i, de més jove, també en els 400 tanques. «Admeto que això dels obstacles no m'agradava gens. Al principi era un rotllo. Fins aquest any no m'hi he acabat trobant bé del tot. De tota manera, ara sí que ho tinc clar aquesta és la meva prova!», sentenciava eufòrica.

Aterra plenament en els obstacles just quan decideix fer-ho el gran talent de l'atletisme espanyol actual, Marta Domínguez. Ja és mala sort, però sembla que no li importa. «La Marta és més gran i no em puc comparar amb ella. Jo corro per mi i no em fixo amb la resta. N'hi ha prou que jo estigui bé. I hi estic, de bé. Realment aquesta és la meva especialitat.» La decisió ha estat seva i només seva. Admet, però, que Josep Lluís Blanco, el seu company, l'ha empès molt perquè es decidís. «Feia molts anys que m'ho deia. Finalment, li vaig fer cas.»

L'abandonament dels 1.500 m no és, però, un desamor, és només un canvi d'aires, és prioritzar el rendiment a la passió. «M'hauré d'acontentar a córrer alguns 1.500 m a l'hivern. Què vols que et digui? És que a mi m'agrada anar ràpid!»

La preparació hivernal passa per al cros. Una modalitat que, confessa, no l'apassiona. «Reconec que no és on em trobo més còmode. Ho faig amb un ‘quin remei'. No m'agrada fer males marques ni mals resultats. Però és necessari, ja ho sé.»

Bona part de la seva vida l'ha passat a Galícia d'on són els seus pares, treballadors viatgers, que van viure deu anys a Catalunya, alguns a Barcelona i els altres a l'Ametlla de Mar. Va veure la llum, però, a la Vall d'Hebron. És, doncs, catalana de naixement, criada en terres gallegues i amb la residència fixada a Lloret de Mar, el poble que anomenaran els comentaristes de televisió quan es disposin a narrar les curses de 3.000 obstacles del mundial de Berlín. Més d'un es preguntarà què els donen a Lloret de Mar perquè surtin tan bons en els obstacles. A l'Isidre Jiménez, el tècnic selvatà, nexe de connexió d'Arias, Blanco i Mullera, els tres mundialistes de Lloret, gairebé no el recordarà ningú.