COSES QUE PENSO

JORDI CAMPS

Fascinat pels èxits de la RDA

Fa vint anys, a més de caure el mur de Berlín que va obrir el camí de la llibertat a milions de persones i va iniciar una nova etapa en les relacions internacionals, també va caure el mur que amagava un dels majors, sinó el més gran, enganys de la història de l'esport mundial: els èxits dels esportistes de la República Democràtica Alemanya. Ara, el més senzill seria fer com molts i dir que jo ja m'olorava en aquells anys que el fet que els esportistes d'un país petit com la RDA plantessin cara i guanyessin no només el seu veí occidental, la RFA, sinó també els gegants americà i soviètic, no podia ser net del tot. Doncs no. Quan tenia 15-16 anys i les samarretes blaves dels atletes de la RDA manaven al món, especialment les dones, jo era un gran admirador de les seves gestes. Em fascinava que aquell país petit plantés cara a les grans potències. Marita Koch, Marlies Oelsner, Barbel Wockel, Rosemarie Ackerman, Rolf Beilschmdit, Werner Schildauer, Udo Beyer i Wolfgang Schmidt són alguns dels noms d'aquells atletes que sempre estaven en forma quan tocava i que rarament fallaven. En aquells anys pensava que l'esport era una cosa i la política una altra –innocent? Il·lús? Desinformat?–. No era l'únic, evidentment. Tinc guardat un bon feix de retalls de diaris dels anys setanta i vuitanta en què s'alaben els èxits de la RDA. Fins que va caure el mur. El mur i al darrere tot un estat. Sense estat, tots els secrets van quedar a l'aire lliure i vam saber-ho tot de l'operació de dopatge d'estat que es va muntar a la RDA per situar-se en el món, per demostrar, a través de l'esport, que el socialisme era millor que el capitalisme i per deixar en evidència els alemanys capitalistes de l'altra banda del mur.

La tardor del 1989, va resultar que tot allò era fals. Que en aquella confrontació entre sistemes polítics sense víctimes que ens deien que era l'esport sí que hi va haver víctimes: les víctimes del dopatge. Unes víctimes que avui, com els republicans espanyols, encara demanen justícia. I si totes aquelles medalles guanyades pels atletes, nedadors, patinadors, gimnastes, etcètera de la RDA eren producte d'una gran trampa, per què continuen totes en el palmarès de totes les competicions, dels Jocs Olímpics als campionats d'Europa? El Comitè Olímpic Internacional (COI) s'ha negat repetidament a refer el palmarès. S'entén. No hi ha cap garantia que els esportistes que substituirien els alemanys de l'Est no estiguessin igual de bruts que ells. No oblidem que mentre els esportistes de la RDA guanyaven medalles sense positius –la llançadora de pes Ilona Slupianek va ser l'excepció–, els seus rivals derrotats –americans, soviètics, alemanys federals, britànics...–, a sobre de perdre, es veien esquitxats pel dopatge. El dopatge a la RDA va ser un assumpte d'estat, mentre que als altres països el dopatge era, diguem-ho així, iniciativa privada. Sortosament, la política i l'esport estan estretament lligats. Pensem-hi un moment. Com seria l'esport avui si no hagués caigut el mur i encara visquéssim com a la tardor del 1989, quan semblava que el sistema sorgit de la Segona Guerra Mundial havia de ser etern?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.