Vittorio Gassman, l'actor que va brillar en el bàsquet abans de conquerir escenaris

No tinc gaire clar que sigui una persona madura. Sé que dins meu conviuen un home seriós i malcarat i un nen rialler. Quan treballo, parla l'home. Quan escric aquesta contra, el nen alça la veu, tot cridaner. Fa poc vaig rebre un paquet, una capsa de cartró. Era un misteri, i el nen que porto a dins va obrir la capsa molt abans que l'home reaccionés. A dins hi havia petits tresors i una carta escrita a mà, com en altres èpoques. Rebre un regal inesperat pot semblar un fet banal, però si tens un nen a dins, és una aventura. Aquest regal, a propòsit, també va agradar a l'home que crec que sóc. En la carta, a més, hi havia escrita una veritat inqüestionable: «No només de futbol viu l'home.» Sí, de vegades ho oblido. Ho oblidem, tant el nen com l'home.

Hi havia una època en què el futbol, tot i ser ja majoritari, deixava respirar els altres esports. Bé, també hi va haver una època en què la gent que estudiava sabia una mica de tot, mentre que ara sabem molt d'una cosa i poc de tota la resta. Nostàlgia per temps que no he viscut? Probablement, sóc així d'estrany. Sento nostàlgia per una Roma que no he vist ni veuré mai. Per això, un dels millors dies de la meva vida va ser aquell que gràcies a les indicacions de diversos personatges, totes fetes en un perfecte dialecte romà, vaig anar cercant les tombes de tres famosos actors italians al cementiri de Campo Verano: Mastroianni, Sordi i Gassman. Dos d'ells tenen històries que tenen cabuda en aquest bagul. Ja en parlaré algun dia, del pecador impenitent que era Sordi. El meu estimat Mastroianni, en canvi, no era la persona més aficionada a l'esport, pel que sembla.

El gran Gassman, en canvi, sí. Ell no vivia només d'una cosa, era massa inquiet. De jove, en aquella Roma de parets ocres i joves cràpules que tiren floretes a les noies, el jove Gassman va suar en camps de futbol, es va llançar a piscines, ho va provar amb l'esgrima i es va imaginar Jocs Olímpics al passadís de casa seva. Però on va destacar, molt abans de seduir a través de la pantalla, va ser en aquelles pistes de bàsquet dels anys quaranta que solien ser patis d'escola sense sostre. Dotat de cert talent i d'una disciplina de ferro, va arribar a la Serie A i a la selecció italiana universitària, amb què, fins i tot, va jugar partits internacionals. No era el millor jugador, ni tenia el millor canell. Però ja tenia aquella disciplina que el va convertir en un dels millors actors en un país i en una ciutat, on cal ser un bon actor per comprar el pa, per robar una bicicleta, per protestar davant l'àrbitre o per guanyar les eleccions.