Vint anys després... no tot ha canviat

La cançó de Bob Dylan deia que els temps estaven canviant. En aquella època, anys seixanta i setanta, moltes coses canviaven, i moltes han canviat des d'aleshores. Però d'altres, en canvi, es mantenen com si la modernitat no hagués actuat, la contraposició paradoxal a l'evidència que tot avança.

Justin Fashanu va ser un futbolista britànic d'origen nigerià que amb tan sols 20 anys, i després de marcar 19 gols amb el Norwich City, va ser traspassat el curs 1980/81 al Nottingham Forest del mític Brian Clough per un milió de lliures, una xifra rècord que deixa entendre la importància d'aquell fort davanter (1,90 m i 90 kg), que també va ser internacional. La seva carrera s'enlairava fitxant per un equip que acabava de ser bicampió de la copa d'Europa. Tothom va predir un gran futur a Fashanu, que amagava un secret inconfessable. Era homosexual, i vivia una doble vida que se li va fer insuportable. Tot i honroses excepcions, companys, tècnics i l'entorn en general mai no van fer fàcil la vida a Fashanu, que va arribar a compartir la vida amb una noia a qui va acabar deixant perquè s'enganyava més a si mateix que a ella. Una mentida per encobrir la veritat que, amb el pas del temps, indefectiblement es va començar a saber. Clough, el seu tècnic, ho va desaprovar, i fins i tot va intentar dissuadir-lo de la seva inclinació sexual amb unes paraules que no va poder oblidar. «Si vols una barra de pa, on vas? Al forner, suposo. Si vols una cuixa de corder, al carnisser. Aleshores, per què continues anant als maleïts clubs de maricons?», li va dir. Una conversa que, lògicament, va marcar un abans i un després en la seva relació. Personal, i professional. Per a Fashanu, una caiguda gradual en l'oblit. Els crits de «maricón, maricón» se succeïen en tots els camps. Només va jugar dues temporades al Forest. El Notts County i el Brighton van ser els seus equips següents abans que marxés als Estats Units.

Buscant comprensió, només va trobar frustració. El seu talent no se sentia recompensat. Ni econòmicament, ni tècnicament. Per això va tornar i va continuar col·leccionant decepcions tot i jugar al City, el West Ham i el Leyton Orient. Tres equips més d'un currículum que es tanca amb un altre retorn als Estats Units i formant en equips desconeguts. Un dia d'octubre del 1990, però, el davanter es va afartar i va declarar en una entrevista al The Sun la seva homosexualitat. S'havia desgastat en lligues menors pel sol fet de ser gai i no ho podia suportar. Una raó injustificable que va justificar el seu suïcidi. Precisament als EUA, on havia fugit buscant la llibertat, el van demandar per abús sexual. Una acusació que no es va poder demostrar. Un veredicte que va arribar tard. Dies abans, el 2 de maig del 1998, als 37 anys, es va treure la vida. Una mort que, tristament, va servir de poc. Avui, vint anys després, continua sent l'únic futbolista professional que s'ha declarat homosexual. I fa pocs dies, en una campanya contra l'homofòbia, l'associació de jugadors britànics va declinar participar en l'espot de promoció. Un espot que ha ajornat la seva emissió definitiva fins a nou avís. Com deia Dylan, els temps estan canviant. I continuen canviant, però algunes coses, tristament, han canviat ben poc.