El diable vermell sobre rodes

En aquest record, un grup de persones s'enfilen caminant com poden per una carretera secundària cap al cim d'un turó. No és un turó gaire alt, però és estiu, fa calor i els personatges en qüestió van vestits de vint-i-un botó: les dones, amb vestit llarg i barret; i els homes, amb corbata o llaç. I tots amb barret, com no. Tots suen, però estan de bon humor en aquesta espècie de pelegrinatge pagà. I és que aquests ciutadans d'una tranquil·la vila del nord d'Itàlia, al Piemont, no s'enfilen per veure una aparició de la Mare de Déu. S'enfilen al turó per veure el diable. Tot i la calor que fa, pugen a dalt del tot del turó per poder veure amb els seus ulls un personatge gairebé llegendari, al qual no havien vist mai en carn i ossos, però de qui se sabien fil per randa totes les aventures: Giovanni Gerbi, un dels primers asos del ciclisme, conegut com a diavolo rosso (‘diable vermell').

Un d'aquests nens es diu Kurt Erich Suckert. El seu pare és alemany, i la mare, italiana. Ell és toscà, però estiueja al Piemont, on passa hores llegint les fites d'aquells ciclistes que es deixaven la pell a la carretera amb tot de gomes dels pneumàtics enroscades a les espatlles. Emocionat, el nen espera l'arribada de Gerbi. Quan aquest arriba, tot encongit sobre la bicicleta però pedalejant decidit, el sol pica més fort que mai. El nen es mira aquell Aquil·les amb rodes que s'acosta cap a ell quan, de sobte, Gerbi no aguanta més la calor, aixeca el cap, i pispa ràpidament el barret al nen. Se'l posa al cap decidit per resguardar-se del sol i inicia la baixada del turó. El nen mira com s'allunya aquell diavolo rosso carretera avall, aquell ciclista que té cames d'heroi grec... i el seu barret de nen al cap.

Aquest nen, ja home, acaba d'explicar l'anècdota a París, tot melancòlic. Ara ja no és conegut com a Kurt Erich Suckert. Ara és un escriptor i periodista d'èxit que firma amb pseudònim: Curzio Malaparte.