Sortiu i competiu com sabeu fer-ho!

Diuen que la famosa frase de Johan Cruyff als vestidors de Wembley dirigida als jugadors abans de la final contra el Sampdoria, «sortiu i disfruteu», en realitat mai no es va pronunciar. És igual, ha quedat en l'imaginari blaugrana com una gran frase que, com el «més que un club» de Narcís de Carreras defineix alguna cosa més que un partit o un equip de futbol. Aquell «sortiu i disfruteu» potser Cruyff no el va dir o no el va dir d'aquesta manera (això, segur), però definia perfectament la filosofia del que havia de fer aquell equip que va construir Cruyff i que sempre més tindrà un lloc d'honor en la història del Barça.

El que va fer el Barça de Cruyff –i em permetran que ho personifiqui– va ser molt més que guanyar la primera copa d'Europa del Barça. Aquella nit al màgic escenari de Wembley, el Barça va fer alguna cosa més que guanyar el títol més important de la història del club. Aquella nit a Londres es va enterrar una història trista forjada en la llarga nit del franquisme. Una història que relligava els excessos de l'arbitratge espanyol a favor d'uns i en contra d'altres –recordem que només el campió de lliga jugava la copa d'Europa i guanyar una lliga al Madrid era una cosa molt complicada–, el cas Di Stefano, la final dels pals de Berna, la trista nit de Sevilla... Aquell gol de Koeman va enterrar una determinada manera de concebre el futbol des de la perspectiva del Barça. Aquell gol va demostrar que l'equip més europeu de tots els que jugaven la lliga espanyola podia guanyar la màxima competició europea, aquella que semblava reservada en exclusiva al màxim rival, aquell que la va guanyar sis cops en blanc i negre i, s'ha de reconèixer, l'ha tornat a guanyar en color. Però el Barça la va guanyar amb un equip que feia un futbol brillant, especial, que no especulava. Un equip que era com el seu entrenador, aquell que ja l'havia guanyat tres cops vestint la samarreta de l'Ajax, el mateix que va portar Holanda a ser el gran equip que va ser, tot i no guanyar el mundial del 74.

Amb la copa d'Europa de Londres, el Barça va enterrar moltes coses i va encarar el futur. Els qui es van fer culers quan no es guanyaven títols, la generació dels catorze anys de passar gana, l'anterior que recordava la maledicció dels pals de Berna, ha viscut una era diferent, amb moments bons, com ara les quatre lligues i la copa d'Europa del dream team, les lligues de Van Gaal i les de Ronaldinho. I la Champions de París. També hi ha hagut moments de depressió. La final d'Atenes que va enterrar prematurament el dream team, el trencament Núñez-Cruyff amb tot el que va comportar, la gestió amb Gaspart a la presidència... Però els moment bons han superat aquelles llargues temporades de l'«aquest any, tampoc».

Aquesta reflexió vol ser un cant a l'optimisme. Perdonin la pallissa històrica, però res del que avui viu el barcelonisme no seria possible sense aquella relació amor-odi amb la copa d'Europa ni amb el canvi de mentalitat que va començar amb Cruyff al camp i es va culminar amb els seus èxits a la banqueta. Avui, a la de Roma s'hi asseurà Guardiola, que va ser al camp a Wembley. I cal reconèixer que sense ell el que avui viurà el barcelonisme no seria possible.

Aquest equip, el bategin com el bategin, ha obrat un miracle. Aquest equip ha fet un futbol total –una altra referència–, un gran futbol. I cal reconèixer que la temporada ja és històrica, no només pels dos títols guanyats, sinó per la manera com els ha guanyat. Per tant només cal demanar que surtin al camp amb la humilitat suficient per saber que tenen davant seu un altre gran equip, un equip gran per història i per títols, i els caldrà persistir, com va prometre Pep Guardiola, per fer la història blaugrana encara més gran.

Avui el Barça ha de sortir a guanyar sabent que pot perdre. Però sigui quin sigui el resultat, ha de sortir i jugar com ho sap fer i pot. Sortiu i competiu com sabeu fer-ho!