El quilòmetre 20

Durant els primers anys de la meva vida estava convençut d'haver nascut al quilòmetre vint de la carretera que uneix Girona amb Sant Feliu de Guíxols. Una fita de formigó amb aquest número situada davant de casa me'n donava l'evidència i per un d'aquells misteris de la identitat, saber que vivia en un lloc tan concret i tan exacte de la nostra petita geografia em satisfeia i no sé com, semblava conferir-me personalitat. Però després d'una de les escasses obres públiques de l'època, aquella fita que tantes vegades els vailets del meu carrer havíem escalat, va aparèixer situada uns cent metres enllà, en direcció a Girona, com si la capital s'hagués aproximat o algú hagués refet els càlculs i descobert un error. Segurament aquella va ser una de les primeres veritats infantils que va trontollar i una de les més prematures lliçons d'escepticisme. Hi he pensat ara, quan el trànsit del Tour per aquesta carretera semblava oferir-nos la possibilitat de rememorar, des d'aquest mateix indret, el pas d'aquella Volta Ciclista a Catalunya que fa mil anys els de la meva generació vivíem com un esdeveniment excepcional, com una veritable festa. No ens interessava excessivament la carrera que, de fet, era la tercera cursa per etapes més antiga del món després del Tour i el Giro, ni coneixíem el nom de cap ciclista, ni de cap equip, ni teníem notícia de l'etapa anterior, ni seguiríem les posteriors, ni ens importava gaire saber quina d'aquelles bicicletes alades arribaria primer a la meta. El que despertava la nostra expectació i congriava una munió de criatures, era, naturalment, la caravana dels patrocinadors que els precedia i tot allò que ens llançaven al seu pas, quan encara ningú sabia què caram era el merchandising. Alguna visera de cartró, quatre paperots i alguna bufa –els globus aleshores s'anomenaven bufes– constituïen el màxim tresor al qual podíem aspirar, i per al qual, no cal dir-ho, es desencadenaven enceses disputes. No vaig poder experimentar la recreació nostàlgica que m'havia proposat ja que el meu és actualment un poble amb variant i ara mateix el quilòmetre vint està en un indret imprecís lluny d'aquells escenaris infantils, però vaig sortir, com quasi tothom, a veure el pas del Tour per les nostres terres. Una multitud, ja ho saben, convocada per la certesa que tant han conreat els mitjans aquests dies d'assistir a un esdeveniment històric, i a la vegada per l'ànsia de fer història nosaltres mateixos. No eren únicament criatures a la recerca d'una visera, entre altres coses perquè ara mateix, de viseres, ja n'anem servits, però es mantenia la mateixa tensió de fa mil anys per capturar els objectes promocionals que la caravana deixava al seu pas. Lluny de les magreses d'abans ara ja no ens impressiona un vehicle carregat de bicicletes, i la comitiva, ja ho van veure, estava composta de veritables carrosses de carnaval motoritzades i d'una formació d'helicòpters que semblaven evocar la cèlebre escena d'Apocalypse now. I de música i animadors que saludaven des de potents equips de megafonia. «¡Hola Manuela!» «¡Viva España!», cridaven per demostrar que no sempre el progrés tecnològic incorpora altres progressions.

Va haver-hi qui hi va trobar a faltar la lògica promoció de laboratoris farmacèutics, però no es pot negar que, en general, l'espectacularitat de l'esdeveniment va satisfer les expectatives. Lamentablement però, no vaig poder tornar al quilòmetre vint, i segueixo sense saber si ens estem banyant sempre a les mateixes aigües o és impossible fer-ho dues vegades al mateix riu.