Opinió

Tribuna

Si vols estar gras i lluent…

“Que no tot el que passa en un lloc és culpa del consistori, prou ho sap tothom, però ens trobem en la situació de dilucidar si els nostres representants formen part del problema
“L’important és recuperar la idea que fingeixen oblidar els de l’Ajuntament, de tots els ajuntaments: que ells treballen per a nosaltres i no nosaltres per a ells

Si vols estar gras i lluent, treballa a l’ajuntament: un vell refrany que podria ser un eslògan. La gent té el costum de tornar a votar les mateixes opcions polítiques que en altres ocasions els han decebut, segurament perquè entenen que val més boig conegut que enredaire per conèixer; però les eleccions municipals, més que cap altres, són un bon moment per comprovar fins a quin punt són vàlids encara els vells arguments o bé si es veuen a venir trasbalsos. En general, com més petit és el terme municipal, més pendent està l’elector de la resolució de problemes concrets que l’afecten, i com més gran, més pesen les qüestions ideològiques i els afers d’estat, que arriben a convertir els consistoris en petits parlaments. Per exemple, Barcelona està pagant molt car la divisió, que abans semblava irreversible, entre partidaris i adversaris del procés a la independència; ara s’haurà de veure si el canvi de rumb, que convé de gairebé 180º, no arriba massa tard.

Ens han complicat la vida? Aniria bé pensar, a l’hora de votar el pròxim 28 de maig, si els nostres pobles, viles i ciutats són ara més segurs que fa quatre anys, o hi ha més delinqüents deambulant impunes; si és bo d’anar-hi i estar-hi, o hi ha més obstacles a la circulació i per tant al comerç; si és més fàcil tenir iniciatives i prosperar, o hi ha més desencís a còpia d’impostos i multes i dilapidació de cabals públics; si la neteja i l’ordre són prioritaris, o la deixadesa s’ha convertit en una mostra d’orgull local; si hom té encara el dret, més encara, el deure, de defensar la seva propietat, o està amenaçat per una administració que creu que no hi ha cases d’algú. Aniria bé pensar, en definitiva, si els edils cessants ens han complicat la vida o si, dins del possible, ens l’han millorada. Que no tot el que passa en un lloc és culpa del consistori, prou ho sap tothom, però ens trobem en la situació de dilucidar si els nostres nous representants locals formen part del problema, per poc responsables que en siguin, o de la solució, per llunyana que es vegi.

El protagonista de les sèries Yes Minister i Yes Prime Minister va dir, parlant del govern local: “Els regidors saben que ningú sap qui són ni què fan, i això els permet gaudir de quatre anys d’egocentrisme públicament subvencionat, que inverteixen a repartir el diner que tant costa guanyar als contribuents per organitzar cursos d’informació sobre el lesbianisme i plans per combatre el robatori de gats domèstics. Arruïnen les escoles, deixen que els barris antics caiguin a trossos, desmoralitzen la policia i soscaven la llei i l’ordre, i després ens donen la culpa a nosaltres.” Cal recordar que és una sèrie feta en clau d’humor i que aquest és un episodi emès el 1988, però també que la realitat té el mal costum de superar la ficció i que al cap de més de trenta anys no es pot dir que les coses hagin millorat sinó tot el contrari. Si res ha canviat és que els ajuntaments no són tant camp d’experimentació d’activistes locals com d’aplicació de polítiques globals dictades pels governs de torn. Invents del diable com l’anomenat urbanisme tàctic, pensat per convertir les ciutats, de centres de comerç i intercanvi que han estat des de sempre, en parcs on mantenir la gent, molt diversa això sí, però tota igualment estabulada, i on els carrers, com més va més restringits, servirien només, malfactors a banda, per circular-hi furgonetes d’Amazon, bicicletes de Glovo i algun ximplet en patinet.

Contra les fal·làcies. És un bon moment per començar a dir no, no volem eixe món. La recent moció de censura presentada contra el primer ministre espanyol va servir per constatar que vivim en el millor dels mons possibles sempre que li acceptem certes premisses com a dogmes de fe: que tot el que ve de l’Agenda 2030 i del govern de la UE és el millor que ens podia passar; que a falta de raons es pot invocar el canvi climàtic com a causa última de qualsevol exacció; que l’antinatural ideologia de gènere s’ha d’ensenyar a les escoles i de fer passar per feminisme, o que la Segona República va ser un règim bonhomiós i exemplar. A nivell local també ens voldran inculcar aquestes fal·làcies i aquesta sensació de fatalitat i d’imminència de la fi del món que no són més que una altra maniobra de desorientació perquè ens hi conformem. Segurament no canviarà gaire res d’aquí a un mes, més enllà d’alguna alternança que esgarrifarà els qui la pateixin i animarà de més els qui la protagonitzin, però l’important és recuperar la idea que fingeixen oblidar els de l’Ajuntament, de tots els ajuntaments: que ells treballen per a nosaltres i no nosaltres per a ells.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.