Què passa amb el català?

–«¿Qué hay después del patio?»

–«Catalán.»

–«¡Vaya mierda, si además no lo hablamos nunca!»

Això (literal) és el que he hagut de sentir jo en una guàrdia de pati.

Sóc d'un poble de Girona però treballo de professora de català de secundària en una escola de Sabadell. Allà el català es parla només a l'aula.

¿De què serveix explicar la història de Catalunya, de què serveix explicar als immigrants que el nostre país va ser importantíssim a l'edat mitjana, de què serveix explicar-los la traïdoria de Felip V o la dictadura de quaranta anys que vàrem patir? De què serveix, si quan acabem la classe el catalanet que té al costat li diu: «¿Me dejas tu bolígrafo?»

Aquí no hi ha bilingüisme, aquí hi ha una diglòssia com una casa de pagès. Els joves de Barcelona han entès que amb el castellà n'hi ha prou i amb això es queden.

Si la cosa no canvia, el català les té totes per convertir-se en un dialecte del castellà. I la culpa només és nostra, dels catalanoparlants: culpa per passar-nos al castellà a la primera de canvi, culpa per menjar en un restaurant on només hi ha la carta en castellà i no demanar el full de reclamacions, culpa per anar a veure sistemàticament pel·lícules en castellà, culpa per no valorar prou la nostra terra. I, avui mateix, després de sentir el que us he explicat, a la tarda, en arribar a Girona, he hagut de llegir al diari que cinemes com el de Salt o els Albéniz van tancar dilluns en protesta per la nova llei de protecció al cinema en català. Això ja raneja el surrealisme. Si els nostres herois catalans aixequessin el cap, l'haurien de tornar a abaixar... de vergonya.