Els voltors de la política

No sé si era més adequat el títol que he posat o bé aquest altre: “La política dels voltors”. Se sap que el voltor és un animalot associat a la mort: és a prop dels cadàvers en descomposició. És un ocell de mal averany i un avís de desgràcies, ben sovint.

La gestió de la cosa pública sol ser heroica, perillosa, i hauria de merèixer respecte. Però n’hi ha –i són gent que, de la política, “en viu”– que actuen com a voltors, mirant on trobar víctimes i destruir d’altres i xuclar-los, sense importar-los ni la veritat ni els “motius”. Un dia ho fan amb un candidat, un altre amb una presidenta d’un Parlament. Necessiten que hi hagi sang i debilitat extrema per activar-se: són rapinyaires.

La imatge és massa fàcil, ho reconec. No voldria semblar populista. Així i tot, suggereixo que no ens refiem dels paios –i ja poden suposar a quins partits apunto– a qui els és fàcil judicar, condemnar, sentenciar algú altre, important-los un rave la veritat i l’honorabilitat. És una cacera sense cap ètica. Els voltors solen tenir el cap pelat, sense plomatge: així no s’embruten amb la sang o altres fluids quan remenen dins els animals. No aporten gairebé res de bo o bonic. I sovint actuen en petits grups, en bandades (manadas, sic!). Què se’n pot esperar? I quin fàstic!, oi?