Obsessions malaltisses

Qui viu de la venjança i de la rancúnia potser mai entendrà que altres no siguin com ells. Vaig tenir la sort de ser a Brussel·les, al Parlament Europeu, amb la Clara Ponsatí i en Carles Puigdemont, no fa gaire setmanes. Independentment de les idees que vostè pugui tenir, va ser una conversa cordial, alegre, madura, sent ben conscient jo que hi ha milers de persones que el voldrien engarjolar, si no fer-li directament mal, a ells i a les persones que ells estimen. No és justícia: és venjança, odi, menyspreu, agressió. La cosa sorprenent és que cap del dos, i segurament tampoc altres persones perseguides bàsicament per les nostres idees, manifestaven cap sentiment malèvol contra els qui de manera malaltissa estan obsessionats, i fins i tot instrumentalitzen i escampen aquesta violència. Els drets humans semblen fets, per a certs grups d’individus, per ser predicats en parlaments o esglésies, però no pas per ser viscuts de debò. De tristesa sí que en vaig tenir. I una certesa: a qui és digne se li deu respecte. I jo, a la Clara, a en Carles i a molts altres centenars i milers d’herois del país, els considero respectables. Encara que en Llarena estigui clarament obcecat a fer-li mal, empès pels qui ja sabem què pensen. Aquells que si senten parlar en català ja els supura alguna cosa. En fi, seguim!