A mi m’ajuda, i tant!

Força amigues i amics m’estan escrivint aquests dies sobre què passa amb l’Opus Dei. Alguns potser no en sabeu gairebé res, tot i que la web Opusdei.cat és ben accessible, navegable i útil. Que si és una institució ara maltractada, que què s’ha de fer, que què en penso de tot plegat, etc. Fa ben poc he seguit un curs de formació Erasmus+ a Berlín i ara estic unes setmanes al centre d’Itàlia: és ben bo això de desconnectar una mica de l’estressant dia a dia i també poder-hi reflexionar. Avanço que no soc cap expert en el tema canònic. Puc dir que, a mi, l’espiritualitat de l’Opus Dei m’ajuda: també ara experimento una gran tranquil·litat, convençut que de l’Església mai en venen mals (encara que tots sabem que les persones som, certament, fal·libles). Tinc l’actitud d’acollir les disposicions que es decideixin: l’obediència no és per “dir-la” sinó per “viure-la”, i amb senzillesa, oi? El que desitjo és ser millor persona –com també vostè, segurament– i seguir amb total llibertat un camí escollit, que m’omple des de ja fa un piló d’anys. I ens ha d’alegrar a tots que cadascú triï la seva vida. L’opinió pública potser no sempre expressa bé les coses que passen: hem de viure, enmig del món real (el de la IA, de les criptomonedes, del voluntariat i dels refugiats), on tantes persones meravelloses tenen una ment oberta. Jo ho intento –en les intencions i en les accions– com a cristià, amb d’altres, deixant-me ajudar per una espiritualitat concreta. L’Opus Dei a mi sí que m’ajuda: m’encoratja a voler ser millor, sento més ganes d’ajudar els altres i de créixer com a persona, tot i que ens escarrassem enmig d’un món que potser ens tenalla dominat per una mentalitat egoista i sovint menyspreadora del proïsme. Jo no vull perdre l’alegria, no vull pas tornar-me un desamorat: seguim!