La gent no va a missa?

Al nostre país hi ha llibertat. No sé si n’hi ha prou, però –en l’àmbit de les creences i de les pràctiques religioses– fem el que volem. I no és pas així arreu del món, com sabem. Algunes amistats –i no només persones grans– em diuen que ara la joventut ja no va a missa. I tampoc els de mitjana edat. Que som quatre gats, i que això s’acabarà, o coses semblants. Seria més aviat un discurs pessimista, o ben negatiu. No hi estic d’acord. Sí que els fets són certs: menys persones –ben poques– es casen davant l’Església; a les misses l’assistència és de persones envellides, en general; la formació cristiana falta a les escoles i també –per què no dir-ho– a les parròquies, que sovint semblen més una ONG que un bressol de pietat i de fe.

Però voldria considerar tres idees: (a) l’experiència religiosa no es mesura pels gestos externs (en els casposos temps franquistes, quanta gent es feia veure en actes religiosos i, després, interiorment, potser se’n fotia?); (b) les inquietuds personals hi són, en tothom: això constata que som éssers espirituals o, almenys, oberts a la transcendència, i (c) ja Pascal deia que val més optar per Déu, no fos cas que realment existís i estigués de debò pendent de cadascú: no hi ha cap mal en viure com si Déu existís (si potser encara falta fe, no deixa per això de ser raonable: ens fa bones persones).

De petit ja vaig experimentar que allò que anomenem “gràcia” sí que existeix. Doncs, au!: visquem amb llibertat i amb seny. I tranquils.