Opinió

Som 10 milions

El Sant Jordi de Cuyàs

Sovint ens deia al diari que el debat sempre s’havia d’enriquir amb aportacions controvertides

La bona gent de TvMataró ha tingut la magnífica pensada de dedicar part de la programació especial d’aquest Sant Jordi a la figura de Manuel Cuyàs, mataroní de pro, mestre de periodistes i cronista d’una ciutat que sempre va dur al cor i de la qual va fer bandera, encara que tampoc hi va estalviar les crítiques. Hi han convidat un seguit de persones que el van tractar, conèixer i estimar perquè llegeixin en veu alta una tria dels articles recollits a El Mataró de Cuyàs. Retrat d’un temps a través del seu articulisme. A mi també m’hi han cridat i reconec que la convidada em va provocar tant de respecte com il·lusió, a parts iguals. Llegir l’obra d’en Cuyàs representa endinsar-se en un passat proper on des del diari un grup de gent molt jove va emprendre l’aventura d’articular periodísticament una comarca que mai se n’havia sentit i que ens va donar grans satisfaccions i algun maldecap. Repassant els articles d’en Manel l’he tornat a recuperar com el referent que sempre ha estat per a mi. L’home culte i proper amb el qual vam compartir jornades de feina llarguíssimes, molts cafès de màquina i un bon grapat de lliçons professionals. El recordo entrant a la redacció a primera hora del matí, saludant tothom amb un somriure sorneguer i deixant anar allò tan seu de: “Tot Mataró en va ple!” Sovint només era el resultat d’haver pujat la Riera des de casa seva i fins al camí de la Geganta i haver-se trobat un conegut que li havia comentat alguna informació sobre la ciutat. Si aquella conversa havia provocat el seu interès, era motiu més que suficient per engegar la màquina periodística i investigar com es podia farcir la notícia. Tibar el fil era un dels seus esports preferits. A en Cuyàs el coneixia tothom a Mataró, al seu Mataró, i amb l’ajuda del diari es va fer un personatge habitual a la vida social i cultural de la resta del Maresme. Convidar-lo era sinònim d’èxit, perquè amb el temps tots vam entendre que tenia un mètode infal·lible per garantir l’interès d’una presentació de llibre, un col·loqui o un acte polític: generar polèmica. Sovint ens deia al diari que el debat sempre s’havia d’enriquir amb aportacions controvertides per treure’n el màxim profit i que de les reunions on tothom estava d’acord calia fugir-ne. En Manuel Cuyàs era també home de tradicions i no hi va haver mai cap Sant Jordi sense rosa per a cadascuna de les periodistes de la casa i sense una llarga llista de recomanacions de llibres per llegir. Aquest mes de març ha fet un any que l’Ajuntament de Mataró li va fer entrega a títol pòstum i a iniciativa d’Òmnium Cultural de la medalla de la ciutat. Un reconeixement més que merescut i del qual, si l’hagués pogut viure en persona, segur que hauria tret un bon article. Encara el veig ara anunciant en veu alta a la redacció que es tancava al despatx perquè estava inspirat i havia d’escriure. Advertia que no volia que el molestessin, però dono fe que sempre deixava la porta oberta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.