Fa temps dels intents d'assimilar l'independentisme a moviments radicals i violents. Tampoc és nova l'operació de tergiversar la realitat social del país, deformar-la i simplificar-la al gust del seu interès polític, sense vergonya. Ja als anys noranta, a les envistes de l'arribada al poder del PP, van jugar a presentar el català com una llengua amb mania persecutòria. El que passa és que aquests dies l'espanyolisme n'està dient de l'alçada d'un campanar i hi ha coincidències atmosfèriques que recorden, per exemple, les maniobres de soroll i contra la llengua dels anys noranta. Les mateixes maniobres, ara amplificades. Tot això no és coincidència. L'independentisme polític i la ciutadania n'han de ser conscients: cap fred i no caure en provocacions.