Per una coincidència de calendari la diada de Sant Fèlix de Vilafranca d'aquest any va coincidir amb el primer dia del fallit debat d'investidura del president del govern espanyol. Seria difícil trobar dos exemples més antagònics de com fer front a les dificultats, als reptes i als desafiaments. Els castellers s'afanyen a sumar esforços, es lliguen els uns amb els altres fins a formar una pinya compacta, inexpugnable, sòlida i homogènia. L'objectiu de construir el castell és l'únic que els motiva i els empeny a superar les diferències i a compensar les desigualtats. El resultat és una estructura arquitectònica formidable, ben travada i amb aspiracions d'excel·lir. Si tot plegat culmina amb l'aleta de l'enxaneta l'èxtasi és total, i si no, traspua la satisfacció de la feina ben feta i les ganes de tornar-hi. Van tots a una, sense retrets.

El contrast amb el debat polític fa feredat. L'espectacle dels portaveus llançant-se els plats pel cap al crit de i tu més!, sense flexibilitat per pactar una base comuna mentre l'economia s'escola, és d'una irresponsabilitat sagnant. Perquè entre la renúncia traïdora i l'immobilisme tossut sempre hi ha d'haver un terme mitjà, un punt de consens sobre el qual es pugui començar a construir. Probablement és irreal aspirar a fer castells de gamma extra amb aquests terços, crosses i acotxadors, però potser sí que n'hi hauria prou per fer una bona pinya, una base des d'on abordar com a mínim la consolidació de la recuperació econòmica i el procés català, els dos temes que més cremen. Però caldria generositat, renúncia, autocrítica, visió i convicció, esperit de casteller. I es veu que, d'això, en van curts.