Preàmbul: Ronaldo és un dels jugador de futbol que em fan més ràbia. Pinxo, prepotent, perdonavides, cregut, i juga amb el Madrid. A més, la toca bé.

Nus: en resposta a unes declaracions d'en Xavi en què deia que Messi era el millor del món, Ronaldo va replicar-li que ell tenia tres Pilotes d'Or, mentre que l'exblaugrana, cap, i que aquest ara jugava a Qatar o un lloc així, en un clar menysteniment.

Reacció: les forces vives del país, com un sol home, varen brandar la seva ira i indignació per l'atac a l'ídol absent i en memòria de tantes tardes de glòria i títols aconseguits.

Reflexió: mes enllà del to, Ronaldo no va dir cap mentida. Xavi no té cap Pilota d'Or, si bé ha estat finalista del qüestionat i vidriós premi alguns cops. I també és cert que ara juga a Qatar, un exili daurat i molt rendible però poc honorable en termes de drets humans i democràcia. Encara que el nom llueixi sobre els colors blau i grana, no es pot negar que el salt de la Unicef a l'emirat és copernicà.

Conclusió: potser no cal matar tot el que es gras ni sortir en tromba davant de qualsevol presumpte greuge a les essències pàtries, sobretot quan tenim els peus de fang. En Ronaldo i en Xavi només són la metàfora que exemplifica una tendència social creixent a agafar-nos-la amb paper de fumar. Les institucions i les persones han de saber calibrar la importància de les batalles i lluitar només en aquelles que valen la pena i que poden guanyar. Envestir en totes les provocacions és una pèrdua d'energia que condueix indefectiblement al desgast i a la derrota. Propi de nens de teta i caca, com deia l'enyorat mossèn Fuentes.