La primatòloga Jane Goodall fa cinc dècades que lluita per la defensa dels ximpanzés. Viatja 300 dies a l'any per denunciar la cacera furtiva, la desforestació del seu hàbitat i el tràfic il·legal que pateixen. Ningú com ella ha conviscut tan de prop amb els animals més semblants als humans, de fet nomes un 2 per cent del codi genètic és diferent. Però aquesta mínima diversitat representa un món en termes culturals, d'investigació o creativitat i, per això, quan algú proposa concedir-los drets com els de les persones, la científica i premi Internacional Catalunya ho descarta perquè som diferents. La seva finalitat és lluitar per la responsabilitat humana i un canvi de mentalitat vers el planeta, objectius molt mes plausibles i intel·ligents.

Tot plegat ve a tomb de la cascada d'insults que alguns ultraanimalistes han difós contra un nen de vuit anys que te càncer i que vol ser torero. “Que se muera, que se muera ya”, “Su vida me importa tres cojones”, es pot llegir encara a internet. Ni m'agraden els toros ni els considero una festa, sobretot perquè sempre hi ha un animal que pateix. Però quan algú desitja la mort d' una altra persona sota l'empara de les xarxes i la covardia de la impunitat sé perfectament en quin bàndol estic. La feina dels defensors dels animals mereix tots els elogis i el màxim suport. Però els que traspassen la línia vermella de la irracionalitat haurien de tenir present que fan un favor molt flac a un objectiu tan noble. La vida humana és un bé absolut, preservat pel dret natural i dels homes. I aquells que la qüestionen haurien de ser denunciats i castigats sempre, encara que s'amaguin darrere d'una piulada.