Sigui perquè les primeres ratlles que vaig escriure en aquest diari anaven de futbol o perquè la ignorància és molt atrevida, no em puc estar d'engiponar quatre ratlles sobre el Barça i en Javier Tebas. Aquest ciutadà ha saltat a la fama per haver acusat els jugadors blau-grana de fer comèdia desprès de rebre l'impacte d'una ampolla mentre celebraven un gol al camp del València. Resulta que en Tebas és també el patró de la Lliga Professional, com si diguéssim el president de la CEOE o de Foment, però del futbol. I és clar, se suposa que ha de ser imparcial, just i equànime. Però en Tebas és un fanàtic del Madrid i es veu que la barreja entre feina i passió a vegades li ofusca el pensament. La biografia d'en Tebas guarda altres sorpreses, com ara que va ser el líder de Fuerza Nueva a Aragó, aquell partit resclosit que va fundar Blas Piñar per servar les essències de la dictadura franquista. Quan ha tingut ocasió de fer acte de contrició del passat, no només ha tret pit sinó que s'ha refermat en les seves idees reclamant un Le Pen espanyol. Amb tots aquests antecedents esperar que en Tebas actuï justament amb el Barça és com voler omplir d'aigua un cistell. Però la cosa no acaba aquí. Resulta que en el comitè de competició, uns altres que també tenen opinió pròpia, hi ha un parell de madridistes i el fill d'un ministre franquista. Entenc que ningú no ha de ser castigat pels pecats dels seus ancestres, però tanta acumulació de caspa en òrgans tan determinants del futbol hispà invita a mal pensar. Especialment quan el Barça s'ha posicionat al costat d'opinions radicalment diferents de les d'aquests personatges.