Ja ho deia Alfonso Guerra, els referèndums els carrega el diable. Ell ho sabia bé després de suar tinta xinesa per fer passar el clau per la cabota en la consulta sobre l'OTAN. Però, malgrat els advertiments de l'intel·lectual socialista, últimament hi ha hagut un xarampió de votacions a cara i creu: sobre la pertinença a la Unió Europea de la Gran Bretanya, el pla de pau a Colòmbia, la reforma constitucional a Bolívia o la nova llei d'immigració a Hongria. Una característica general és que tots han culminat amb una fulminant derrota dels governs. Ha triomfat el Brexit, el president Santos ha de revisar l'acord amb la guerrilla, Evo Morales no pot tocar la carta magna i l'hongarès Orbán... bé, aquest s'ho ha passat tot per l'arc de triomf. Des d'aleshores han proliferat les opinions en contra dels referèndums, considerats una eina democràtica perillosa perquè els votants els utilitzen per castigar els governants. Ara que els nord-americans han triat un personatge tan estrafolari com Donald Trump, també han aparegut els detractors de l'elecció qüestionant el sistema. És una deriva perillosa perquè, fins i tot admetent les imperfeccions del mecanisme electoral, sembrar dubtes sobre la seva funcionalitat i transparència el debilita seriosament. El 1860 l'abolicionista Abraham Lincoln va ser elegit president dels Estats Units, set estats del sud esclavista no varen acceptar el resultat i va néixer la Confederació, sement d'una sagnant guerra civil. Les garrotades solen ser la conseqüència quan es posa en dubte la voluntat popular.