Fa més de trenta anys que vaig anar per primera vegada a Cuba. Potser influenciat per l'esperit revolucionari de l'edat imaginava un país alegre, esperonat i vibrant. I la bromera social feia aquesta sensació. L'accés general a la sanitat i a l'educació, l'amabilitat dels cubans, l'esperit solidari, el compromís polític i el seu optimisme contagiós traspuaven un sentiment positiu fins i tot enmig de les dificultats econòmiques ocasionades per l'embargament nord-americà. Després hi he tornat altres vegades tant per feina com de vacances. I cada cop el desencantament ha estat major. Cuba és una dictadura pura i dura i els hagiògrafs que aquests dies han fet panegírics de Fidel només poden argumentar mediocritat o ignorància. Més enllà de les intencions primigènies del projecte revolucionari l'illa ha estat una presó per als dissidents d'un règim brutal i incompetent que no es justifica ni pels errors ni per les malvestats dels Estats Units. Els dinosaures de Sierra Maestra des de fa sis dècades s'han enquistat en el poder envoltant-se d'acòlits i ofegant a sang i foc qualsevol discrepància. La fascinació generada per Fidel i la propaganda amb què adoctrinava els cubans no disfressa una economia devastada, una repressió ferotge ni una corrupció rampant. I la vara de mesurar no pot ser diferent en funció de la ideologia del règim, sigui feixista o comunista, si conculca els principis bàsics de la democràcia i la llibertat. Per tot això, comandante, la història no l'absoldrà.