L'obsessió per disfressar les definicions sovint condueix a inventar paraules per explicar un mateix concepte. Qui amaga la veritat per apel·lar a l'emoció és un mentider. No cal buscar conceptes com ara la postveritat per batejar allò que els humans practiquem des que tenim pesquis. Perquè el drama d'aquests maquillatges semàntics és que desvirtuen l'efecte, redueixen la càrrega de maldat i converteixen un pecat mortal en una falta venial. La mentida o postveritat és un cop de puny al cor de la societat perquè encunya un concepte de relació basat en la falsedat i la trampa. Un element que converteix en art la mentida i en mascle alfa l'artista que millor la representi.

La societat anglosaxona sempre s'havia vantat de castigar amb duresa els mentiders, sobretot els polítics mentiders. Tant en el referèndum del Brexit com en les presidencials americanes ha demostrat, en canvi, una deriva que l'equipara amb les tribus mediterrànies molt més proclius a l'ambigüitat. La volatilitat, la velocitat i la ignorància són enemics del rigor i la precisió informativa però paradoxalment són la clau de volta de les xarxes socials, la font on s'assedeguen informativament més del 62 per cent dels americans. Aquestes eines dotades d'algoritmes ben esmolats, capaces d'abastar centenars de milions d'usuaris amb un clic, tenen com a fi crear un imaginari on els fets objectius siguin menys influents en la formació de l'opinió pública que les emocions i les creences personals. Ras i curt, mentir, enganyar, manipular, tergiversar o exercir la postveritat, més guai però no menys devastador.