L'altre dia un reportatge de Maria Palau en aquest diari donava compte de la història magnífica de l'artista Joan Junyer i la científica Dolors Canals. El títol – Esperits lliures de l'art i la vida – feia venir salivera per conèixer els personatges i la doble exposició que Barcelona i el Vendrell han dedicat a Junyer (1904-1994). Tanta salivera que vam anar al Vendrell. Vam aprofitar per visitar la Fundació Apel·les Fenosa (on s'exposa), el mercat i la Fundació Pau Casals. Quan passejàvem vora la platja, plàcidament, sense que ningú ens destorbés, vaig caure en una idea: òndia, havíem fet un acte més propi del segle XX que del XXI? Llegir en un diari una peça que et descobreix un artista del qual no havies sentit a parlar mai, i enamorar-te'n, d'ell i del món que evoca, fins al punt de visitar-ne l'exposició sembla, avui dia, un acte antic. Tot sol passar per la trituradora de l'efecte viral, les onades del Twitter i adéu-siau.

Anem al Vendrell i tot rutlla. La mostra és petita però significativa. No pot ser d'altra manera perquè les disputes entre hereus van acabar allisant el llegat de Junyer. Per això val molt la pena adquirir l'assaig biogràfic publicat per Josep Miquel Garcia i Fina Duran, els curadors de les dues exposicions, la del Vendrell i la de Vallcarca (demà passat, darrer dia!), que dóna accés a molta més obra i molts més miracles de la magnètica figura de Junyer. No estem parlant d'un artista de 2a divisió A. És algú que va exposar al Museu d'Art Modern de Nova York; algú connectat amb la intel·lectualitat dels Estats Units passada la guerra, que va fer una obra pictòrica i escultòrica impactant pel dinamisme i la força; algú que va aixecar escenografies per a ballets internacionals; algú que es va empeltar d'influències al París d'abans de la guerra o a la Suècia dels anys 50. És algú que transmet tota la intensitat d'una aventura creativa. Potser sí que vam fer un acte vintcentista. Però deixar sorprendre's per sensibilitats excepcionals no pertany a cap segle. El que sí que ja és massa tradició catalana és evitar tenir ben arrelats els artistes més destacats i inclassificables. Només sembla que hi càpiga un de cada casa, un de cada cosa, i encara rai.