En la tradició anglosaxona i calvinista, concedir el perdó és un acte d'enorme transcendència social. És freqüent veure com personatges públics que n'han fet alguna, demanen l'absolució dels ciutadans per refer la seva carrera o recuperar en la mesura del possible el seu bon nom. Aquí, potser perquè s'associa a una expressió de feblesa i debilitat, no és tan habitual i s'estila més no afluixar ni reconèixer la falta peti qui peti. Però últimament s'apunta un canvi, i polítics, empresaris, esportistes o funcionaris enxampats amb les mans untades d'oli, no dubten a reclamar el perdó públic. El cas més espectacular va ser el de l'antic rei Juan Carlos, que, després de ser enxampat en una matança d'elefants a l'Àfrica acompanyat d'una senyora que no era precisament la seva esposa, va demanar que el perdonessin, amb el compromís de no tornar-hi mai més. Mai se sabrà si ho va fer en adonar-se de la baixada de cavall o perquè va veure trontollar la coronada testa. Més fàcil és presumir dels interessos innobles del grup d'exmembres de la policia política de Pinochet que també demanen clemència als familiars de les víctimes que varen assassinar o fer desaparèixer. Se'ls ha vist tant el llautó que només volen sortir de la presó abans d'hora, que no han pogut fer que la gent s'ho empassi.

Perquè a part d'enaltir qui el concedeix, el perdó, perquè tingui sentit, ha de venir acompanyat d'un penediment real de l'infractor i d'un intent evident de refer el dany causat. Quan es converteix en una fórmula ràpida per esborrar els cassos de corrupció política o econòmica, les trampes en l'esport o les males pràctiques en qualsevol ofici, el perdó esdevé una porta falsa per escapar de la justícia. I això és un escarni més per a les víctimes.