La Unió Europea és un desori fiscal complet. N'hi ha prou a domiciliar l'empresa a Irlanda o Luxemburg per pagar uns impostos que fan riure. D'aquí que les grans multinacionals busquin aquests refugis per escapolir-se de les seves obligacions tributàries. Tot legalment. En part, han de donar les gràcies al ciutadà Jean Claude Juncker, que va propiciar aquesta mena de dreceres quan era primer ministre de Luxemburg. Amb el pas dels anys l'home ha fet carrera i ara és el president de la comissió europea, un càrrec regat amb un bon grapat de milions i prebendes. I des de tan alta instància ha tingut la gosadia de preguntar: “Quo vadis, Europa?” com si ell no fos el responsable de conduir l'atrotinada andròmina comunitària. Juncker és l'exemple perfecte del buròcrata europeu. Primer contribueix a propiciar el trencaclosques fiscal que drena les hisendes i després es fa el boig quan ha de dissenyar un full de ruta continental que pugui plantar cara als enormes desafiaments que s'acosten. La cimera de caps d'estat i de govern dels 27 que es reuniran a Roma coincidint amb el seixanta aniversari de la firma que va infantar el pacte europeu, haurà d'abordar les conseqüències de la fugida britànica, el nou ordre geopolític imposat per Donald Trump, la immigració, la defensa o la irresistible ascensió dels populismes amb les xacres de racisme i xenofòbia que incorporen. Fa seixanta anys Paul-Henri Spaak, Konrad Adenauer, Robert Schuman i Jean Monnet eren els caps grossos d'una idea que ha proporcionat a Europa el període més llarg de pau i prosperitat de la història. Jean Claude Juncker i la cort dels que li fan la gara-gara són una pàl·lida ombra d'aquells homenots. I per això Europa és cada cop més a prop de convertir-se en un extraordinari projecte... fallit.