Potser perquè es el primer fet polític de què tinc consciencia plena, cada any quan arriba el mes de març, em torna el record de l'execució d'en Salvador Puig Antich. La barbàrie de l'assassinat i la cruesa de l'ajusticiament no s'esborren malgrat els 43 anys que ja fa d'aquella diada nefanda. Era el penúltim esgarip d'un règim agonitzant que havia sobreviscut vessant sang i que només podia morir matant. El magnífic llibre de Paco Escribano, base per a la posterior pel·lícula Salvador de Jaume Roures, estripen la farsa judicial que va culminar al patíbul de la presó Model. D'aquí que sigui especialment ofensiu que quatre dècades després no s'hagi revisat el cas, no per venjança ni per passar comptes, sinó per fer justícia. Fins ara tots els intents per reobrir la causa aquí i a fora, han topat amb entrebancs com ara la negativa espanyola a cursar les ordres d'extradició que sol·licitaven els jutjats argentins en nom de la jurisdicció internacional. La penúltima oportunitat ha vingut de la mà d'un grapat d'ajuntaments progressistes que tornaran a portar el cas a la judicatura espanyola perquè un exemple tan explícit de violació dels drets humans i de les més elementals garanties jurídiques no quedi sepultat en el silenci.

En aquests temps de convulsió populista és més necessari que mai desenterrar els episodis més cruels que varen definir el règim franquista. Perquè la memòria es flonja, líquida, esponjosa... i tendeix a convertir la barbàrie en quotidianitat i els crims, en accidents. Només qui recorda no comet els mateixos errors, encara que el rumb dels fets sembla entossudit a abocar-nos a l'abisme de la història ja viscuda.