Potser perquè El Bulli va ser el primer lloc on ho vaig veure, sempre ho he associat així. Em refereixo al costum que tenen en alguns restaurants d'explicar-te amb tota mena de detalls l'elaboració i els ingredients del plat que t'acaben de servir. Disculpes d'antuvi al geni Ferran Adrià perquè si algun cop el comensal necessitava informació era precisament davant de les seves creacions. En canvi, em rebenta el poc tacte de cambrers, caps de sala o maîtres d'hostaleries en general que s'atorguen el dret d'interrompre una conversa per deixar anar una parrafada sobre la manduca que t'acaben de portar. Ja entenc que és la seva feina i que al cap i a fi la responsabilitat és de qui els exigeix fer-ho. Però és que no és només la poca-soltada de tallar abruptament un diàleg, sinó que també sovint la informació que aporten és inútil, fàtua i incomprensible. Definicions rebuscades i memoritzades a corre-cuita, abocades sense esma amb l'únic objectiu de cobrir l'expedient i donar un toc de presumpte nivell.

Conec gent que es deleix per menjar i que, abans de la primera queixalada, frisa per saber com s'ha elaborat el plat, la procedència dels productes o l'edat del cuiner. Tot molt respectable i comprensible. Però els que no tenim la sort de gaudir d'aquestes sofisticacions i enquadrem la menja en el capítol de les necessitats per sobreviure, el monòleg es pot fer enutjós. De la mateixa manera que quan vas a un restaurant suposadament tens el dret de triar de la carta els plats que t'ofereixen, fora bo incorporar el dret de ser informat a demanda. Si vull saber com s'ha fet la reducció de la salsa o la caramel·lització de la ceba o l'origen del rap, ja ho preguntaré. I si l'entusiasme em desborda, potser sol·licitaré fer un tour per la cuina. Però mentrestant no cal.