Amb l'elecció de Donald Trump un calfred va recórrer el món. Que el polític més poderós del planeta fos un bocamoll, xenòfob, masclista, mal parlat i inexpert no augurava res de bo. Cent dies després de prendre possessió, el magnat ha descobert que fora de les plantes nobles de la Torre Trump a la Cinquena Avinguda de Nova York, les seves maneres primitives tenen poc recorregut. La fal·lera per firmar ordres executives que volien prohibir l'entrada al país a ciutadans de països àrabs pel sol fet de ser-ne va xocar amb els jutges que li van parar els peus i la llei per derrocar la reforma sanitària de l'època Obama va ser tombada pel Congrés. En tres mesos el magnat ha après una lliçó que en tota la seva carrera empresarial no havia ni estudiat. Que, als països democràtics, el poder té contrapoders i que en el cas dels Estats Units el sistema de check and balance dissenyat pels pares fundadors garanteix que cap dels tres pilars fonamentals s'imposi als altres. Allà i aquí governar vol dir dialogar, pactar, consensuar i, fins i tot, compartir la responsabilitat de decidir. Per assolir un acord cal que, a la taula del pacte, s'hi vagi sense apriorismes exclusivistes, amb la mà i la ment obertes, per entendre i defensar les posicions divergents. Tancar-se en una closca impermeable pot donar resultat a curt termini sobretot si es té al costat la raó de la força. Però, quan les diferències i opcions no es ventilen analitzant-les des de tots els angles intentant trobar una solució equitativa i justa, es consumeixen en una combustió lenta que tard o d'hora tornarà a rebrollar. Guanyar sense convèncer és sempre un mal negoci, sobretot per al vencedor.