Tinc por. Cada vegada que agafo la bicicleta per anar a fer un tomb m'entra el pànic perquè no sé si tornaré a casa sa i estalvi. Al llarg dels anys he anat incorporant mesures de seguretat com ara un casc reforçat, roba reflectora, ulleres de sol i proteccions als colzes. Fins i tot he canviat l'horari de sortida per no coincidir amb els zombis d'ulls injectats en estupefaents i alcohol que pul·lulen per les carreteres de bon matí. Però res elimina la sensació de perill que provoca un cotxe que et passa a fregar, el que quasi t'empeny pel darrere neguitós per avançar o aquell que et tanca el pas amb un presumpte intent de foragitar-te de la calçada. La debilitat de la bicicleta enfront de la poderosa màquina és tan palesa que les esgarrifoses xifres de ciclistes morts en accidents em semblen curtes per les oportunitats de prendre mal que es generen. La indefensió de l'humil pedalejador és abonada per unes lleis proteccionistes del conductor que no preveuen penes importants per al causant de morts o ferides de per vida. Si no l'enxampen borratxo com un cep o cec de droga, és probable que entri per una porta i surti per l'altra. Mentre algú no hi posi remei, una mesura útil és afegir al vestuari una càmera de les que s'acoblen al casc i graven qualsevol circumstància de la ruta. A internet se'n troben des de 15 euros i són una prova irrefutable a l'hora de presentar denúncia contra el pinxo de torn. Però a més tenen un alt poder dissuasiu perquè el conductor, quan les veu, s'ho pensa dues vegades abans de fer una ximpleria. A part, si fessin més carrils bici, si la policia vigilés més les zones amb més concentració de ciclistes i si les lleis s'adeqüessin a la realitat, seria oli en un llum.