De petit a casa em varen ensenyar que quan et surt un gra de pus primer de tot s’ha de buidar bé. Drenar a fons, sense deixar restes, abans de curar la ferida. Si no, la infecció s’enquista i es reprodueix amb més virulència. Segurament la fórmula basada a pressionar la zona amb els dits fins que esclata el volcà de purulència deu ser contrària a les bones pràctiques mèdiques i per tant m’abstindré de recomanar-ho. Però pel que vull dir la nefanda al·legoria ja serveix. Perquè, com aquell gra mal rebentat, la corrupció empastifada de mitges veritats és el principi d’una gangrena molt severa. Sembla estrany que amb els anys d’experiència que portem acumulats entre corrupteles, encara no ho hagin après. Posar pals a les rodes de la investigació que vol arribar al fons de cada ombra de malversació de diner públic, estafa a hisenda o robatori descarat, és un mal negoci que tard o d’hora tornarà com un bumerang per impactar al mig de la cara. No soc tan innocent per no adonar-me que la misèria política aprofita qualsevol escletxa, sigui real o inventada, per erosionar el crèdit de l’adversari. Però, fins i tot així, cal fer neteja, lleixiu i desinfectant sense límits, perquè no es pot sobreviure enmig d’un femer que cada matí es desperta amb una llista nova de lladres, poca-soltes i defraudadors. Que perdin tota esperança els purs d’esperit. Al costat de les pomes podrides només hi ha malvestat i desolació. Intentar entelar la veritat és un exercici tan inútil com còmplice, perquè un corrupte no és un company d’idees, és un delinqüent que, com el gra podrit, s’ha de buidar a fons.