L’altre dia es va presentar a so de bombo i platerets la candidatura de Barcelona per ser seu de l’Agència Europea del Medicament, que deixarà Londres. La cosa em va cridar l’atenció per dos motius. D’una banda, perquè es va tornar a invocar l’esperit olímpic, que ja sembla l’esperit de Juanito que gasta el Real Madrid quan es vol donar ànims per a gestes èpiques. De l’altra, perquè enmig del debat sobre els lloguers pels núvols, sembla que ningú s’ha preguntat per l’impacte dels 900 treballadors i les seves famílies que vindran a Barcelona amb l’agència. Les Olimpíades del 92 lliguen molt amb la problemàtica de l’habitatge: aleshores es va produir una onada d’expulsions de la ciutat i ara se’n cou una altra de claríssima (i a més gran escala, més de país). A Barcelona s’aprecia la temptació de culpar de l’augment dels lloguers només el turisme massiu i, en canvi, de fer els ulls grossos amb els efectes secundaris que tindrà l’arribada de l’Agència del Medicament (segur que benefactora en moltes altres coses). Durant els anys més crus de la crisi i dels abusos bancaris, alguns van voler pensar que tot el problema eren les hipoteques. I no només: hi ha el mercat, la precarietat i la distància entre els sous de molts ciutadans i el cost d’un sostre, siguin de lloguer o de propietat. I es manté, encara, el tic de vendre Olimpíades a cada cantonada, presentar projectes com a déus salvadors, innocus, que ens portaran a lligar els gossos amb llonganisses.