L'embolic de les vegueries

A can sociata mai han tingut com a prioritat reformar l'organització territorial de Catalunya eliminant les diputacions per donar pas a les vegueries. De fet, la principal preocupació ha estat preservar la Diputació de Barcelona per causes que no és necessari explicar. Se saben amos i senyors, in secula seculorum, d'aquesta institució que gestiona una quantitat de recursos impressionant. Més enllà no han deixat de fer mans i mànigues per construir un govern metropolità. I si la Diputació és un feu socialista per anys i panys, no cal dir que l'esmentat ens metropolità sembla que s'eternitzaria en mans sempre dels mateixos gestors. D'aquí, les històriques i lògiques reticències de CiU mentre governava la Generalitat, en alerta pel temor que es consolidés un contrapoder real.

Però no és menys cert que CiU, amb o sense majoria absoluta, no va tenir tampoc cap mena d'interès a impulsar la desaparició de les diputacions, durant molts anys en governava tres de les quatre. Amb un líder de bandera com Pujol al capdavant van renunciar a tota reforma de l'Estatut. I quan aquesta es va posar en marxa –amb la irrupció d'Esquerra– s'hi van sumar més per necessitat que per convicció. Més tard vindria la ja màgica data del 30 de setembre del 2005, meritòria efemèride, i el desencís posterior generat pel pacte Mas-Zapatero, que va comportar un canvi significatiu pel que fa al trànsit de diputacions a vegueries previst en l'Estatut del 30 de setembre, afegint-hi una nova dificultat. Perquè si ja és prou difícil que aquí aconseguim el consens necessari, no cal dir que la cosa es complica quan qui té l'última paraula són les Corts espanyoles.

Després hi ha la qüestió del nombre de vegueries i l'aspiració del Penedès de ser la vuitena, que esquerda un mapa de set que és el fruit d'un consens previ –dels temps de Roca Junyent– que té molt a veure amb els equilibris gestats entre el PSC i CiU. Tant és així que quan Joan Carretero era conseller de Governació –i encara ho fóra si Maragall no l'hagués fet fora– no es va estar de dir, al Penedès estant, que res de vuitena vegueria. Fins i tot va proposar una fórmula espaterrant que consistia en què el Baix Penedès deixés la Vegueria de Tarragona per incorporar-se a la de Barcelona. Per això, quan el conseller Ausàs planteja aprovar d'una vegada per totes la llei de vegueries, amb un mapa de set obert, topa amb incomptables obstacles. No és només la qüestió del Penedès –que reuneix tots els requisits i suport al territori per ser vegueria– sinó el temor als canvis i les repercussions que això pugui tenir per als interessos dels convergents i del binomi PSC-ICV.