La cosa pot anar així. L’estiu és un bon moment per sortir amb la parella, i a Catalunya precisament no anem justos de festivals. Així que tries un concert que et fa una il·lusió de boig, compres les entrades i el dia i a l’hora convinguts et presentes al lloc més content que unes castanyoles. Quan ocupes el seient ja veus que els veïns estan una mica revolucionats perquè no deixen de fer-se fotografies i enviar-les als coneguts a traves de les xarxes. Però sempre queda la secreta esperança que es calmin quan l’ídol trepitgi l’escenari. Il·lusió fútil. S’apaguen els llums, la cosa engega i un mar de llumetes inunda la platea. Els de la cadira del costat són dels més entregats a la causa i el flaix del telèfon sembla que s’ha tornat ximple. Xas! Xas! Qualsevol esgarip del vocalista, solo de guitarra o redoble de tambor és suficient motiu per a un nou clic i el consegüent mail a la patuleia digital que suposadament deuen seguir la retransmissió en viu. El desplegament fotogràfic es veu que s’ha d’acompanyar de comentaris en veu alta que il·lustrin un profund i ampli coneixement de l’artista, de la seva vida professional i privada, de les seves xicotes i fins i tot dels seus dots amatoris. Una enciclopèdia amb potes, l’amic. I mentre el concert avança i cau aquella que sempre havies volgut escoltar abraçat perquè un dia la vàreu definir com la cançó de la vostra vida. Però atabalat per tanta gatzara no te n’adones fins als últims compassos i la cosa ja no te remei. Final, la propina i cap a casa. I una pregunta que et barrina el cap. Per què vas a un espectacle si et passes l’estona fent fotos, xerrant i emprenyant els veïns? Si no és per l’última raó, no li veig la gràcia.