Si una cosa és evident aquests dies de marcat frontisme són els universos paral·lels en què transcorren la política catalana i l’espanyola. Els seus agents polítics parlen llengües diferents perquè el marc ha quedat definitivament mogut. L’abisme obert és enorme, una distància que es farceix d’un ús perniciós de les paraules (ara ja a totes bandes). Si intentem fer una mirada d’extraterrestre acabat d’aterrar, trobaria curiós que unionistes i sobiranistes es posin a la boca la paraula democràcia. Un cop l’extraterrestre aterri, apreciarà que l’esforç per referendar les decisions no és igual. Les úniques càrregues policials que s’han produït són contra un moviment pacífic que fins ara no ha protagonitzat cap incident i que l’1-O només va mirar d’expressar-se a les urnes. I a aquests col·legis defensats per ciutadans hi van acudir persones que ni estaven pel referèndum ni per la independència, però que van rebre com un atac propi la brutalitat policial. Cal no oblidar-ho. Hi va haver una reacció de comunitat. Qui obvia això una vegada i una altra és el govern espanyol i els partits que li fan de seguici, que bandegen tota possibilitat de referèndum. La bandegen fins al punt que el gran acte pel no va tenir lloc ahir, una setmana després de l’1-O. La bandegen perquè són els primers que llancen, sobre Catalunya, una mirada inflada d’unívoca simplicitat. Per això, aquí, cal evitar fer un efecte mirall d’aquesta mirada simple.