Primer de tot és la defensa de les institucions catalanes i l’alliberament dels presos polítics: mig govern, encarcerat; l’altre mig, encara a Brussel·les, i dos líders d’entitats sobiranistes –una de les quals, de llarg activisme cultural, no ho oblidem–, a la presó per haver encapçalat manifestacions pacífiques. L’Estat espanyol ha convertit la manifestació en sedició. I com que aquestes realitats són gruixudes, s’han d’anomenar pel seu nom, no es pot fer com si les eleccions del 21-D fossin unes eleccions normals –ni ho són ni ho seran– i cal que el sobiranisme toqui de peus a terra. En el dia d’avui, no hi ha govern de la Generalitat ni una autoritat que protegeixi la ciutadania de l’ocupació policial i de la ultradreta, que campa pel carrer amb plena impunitat. Qui vulgui jugar amb el 21-D com la seva oportunitat d’or d’entrar al poder perquè feia molt de temps que l’esperava, perquè la seva operació està traçada de fa mesos i pot més l’ambició que la lleialtat institucional i democràtica, estarà cohabitant amb tota la repressió haguda i per haver. Si l’independentisme pretén seguir amb les seves guerres fratricides i la seva desconfiança nerval s’equivocarà de bat a bat davant d’una ciutadania que els dies 20 de setembre i 1 i 3 d’octubre va fer un salt que ha quedat orfe de resposta política. Si l’independentisme no abandona els seus tics d’il·lusionisme aplanarà encara més el camí als qui, embolcallant-se amb la bandera constitucional, escampen aguilots de mal averany arreu del país.