Quan era joveneta, li havia discutit força coses al meu pare. I això portava a la situació que algú acabés dient aquella frase de “tot el dia estan com gat i gos” o “sempre es barallen perquè són iguals”. I així la realitat quedava despatxada. Han passat els anys i la relació amb el meu pare ha canviat molt, però aquestes dues frases m’han tornat al cap ara, mirant el procés sobiranista en aquests dos últims mesos. N’hi ha que es queixen perquè tot el dia es parla d’això i simplifiquen el panorama, igualant unionistes i independentistes, com si enlloc existissin els matisos, els motius i les explicacions. I ho diu algú que a totes les posicions –totes– troba, per sort, actituds que no la representen. Quan diuen: “Ai, que pesats”, en realitat volen dir que aquest problema, el problema real i palpable, amb repercussions i ressons, de la relació de Catalunya amb Espanya no només no els ha interessat sinó que no ha existit. Quina mandra, oi, dues persones empresonades per haver liderat una manifestació pacífica o uns consellers tractats com a delinqüents perillosíssims? De la mateixa manera, potser pensen que mai hi ha hagut crisi –o que la crisi va ser una mala ratxa i les condicions laborals s’han restablert per art de màgia–, que no hi ha corrupció salvatge i que tot tornarà a ser “com abans”, com abans en el seu món de “yupi”. I no, per a la seva tranquil·litat, han de saber que, passi el que passi els propers dos mesos, res tornarà a ser com abans: ni a Catalunya ni a Espanya, per molt que vulguin amagar el cap sota l’ala.