Opinió

Tribuna

Homenatge a Òmnium

“M’agrada Òmnium perquè ha sabut evolucionar assumint i en part liderant els nous horitzons polítics i socials del catalanisme

Amb gran pena, però amb molt d’orgull, vaig votar un president a la presó. Es diu Jordi Cuixart. És el president també dels 119.100 socis d’Òmnium Cultural que li van renovar la confiança en l’assemblea emotiva i multitudinària del dissabte 16. Quan es complien vuit mesos de la seva reclusió vergonyosa, junt amb Jordi Sànchez, president de l’ANC, a Soto del Real.

M’agrada Òmnium. Me’n vaig fer soci l’endemà de l’aprovació de l’Estatut de 1979. Ja ho deia el cantant: calia anar més lluny d’aquell Estatut. Havien eliminat qualsevol referència a “la via cap al ple exercici del dret d’autodeterminació”, un dels principis de l’antiga Assemblea de Catalunya. Un principi ignorat en tots els manuals de la Transició. Òmnium representava una mirada diferent en el procés de reconstrucció nacional.

M’agrada Òmnium perquè ha sabut evolucionar assumint i en part liderant els nous horitzons polítics i socials del catalanisme. Ha contribuït a transformar el catalanisme culturalista de la primera resistència en un sobiranisme obert, integrador i exigent, sobretot a partir de la profunda renovació de principis de segle. La història d’Òmnium ofereix un compendi significatiu de la resistència i la voluntat d’emancipació dels darrers 60 anys, en estreta cooperació amb les lluites dels altres Països Catalans.

M’és impossible de recordar aquí les iniciatives i aportacions d’Òmnium a la llengua, la cultura i al país. Des de la seva creació el 1961 pels cinc “pares fundadors” (Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet, Joan Vallbé i Pau Riera), la celebració continuada de la Nit de Santa Llúcia ha animat la creació literària. Poc després del període d’il·legalització (1963-67), l’entitat va emprendre múltiples campanyes a favor de la llengua. I el 1969 va prendre una iniciativa singular: la creació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. N’hem celebrat ara el 50è aniversari amb la concessió del guardó a Quim Monzó. Aviat és dit: repasseu els 50 noms de la llista. Un orgull per a una cultura i una llengua.

L’entitat va afrontar un moment especialment delicat quan el 2002 es van presentar dues candidatures: la continuista era encapçalada per Josep Espar i la renovadora, per Jordi Porta. Vaig formar part de la segona candidatura i recordo bé els episodis d’alta tensió que va viure l’entitat. Però la victòria de la segona va permetre reconduir l’entitat cap a la renovació profunda, oberta i progressista, consolidada gràcies també a la posterior presidència de Muriel Casals. Des de llavors, l’expansió de l’entitat ha desbordat totes les previsions. Quan la junta de Porta es va fer càrrec d’Òmnium, el nombre de socis no superava els 15.000. Ara estem ratllant els 120.000! Què ha passat?

Ho sabem. Des del 2010, després de la fatal sentència del TC contra l’Estatut, Òmnium va liderar les mobilitzacions, començant amb la primera del 10 de juliol del 2010 sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Després, a partir del 2012 i ja creada l’ANC, va secundar manifestacions històriques com ara la del 2012 (“Catalunya, nou estat d’Europa”) i la de la Diada del 2013 amb l’espectacular Via Catalana.

El salt endavant com a entitat referent del procés va arribar el 2012 amb l’anomenada Declaració de Santa Coloma. De la tríada cultura (1961), llengua (1983) i país (2010), ara Òmnium passava a defensar el referèndum d’autodeterminació i l’Estat propi dintre d’Europa (2012). La Declaració reconeixia: “¿Hi ha cap moviment que no sigui l’independentista que avui pugui generar un Big Bang creatiu que transformi el nostre país com va fer-ho el catalanisme fa un segle?”

En tot el procés i durant els fets excepcionals de l’1-O, l’entitat presidida ja per Cuixart va desplegar un activisme essencial al costat de l’ANC. Recordo bé, per exemple, el vídeo “Help Catalonia. Save Europe”, pujat a Youtube el 16 d’octubre, que a finals de mes ja registrava uns dos milions de visualitzacions. Era el dia en què el president Cuixart era acusat de sedició i empresonat a Soto del Real, junt amb Jordi Sànchez, pels fets del 20 de setembre.

La perplexitat per la decisió judicial d’aquell dia encara resulta més indignant avui, quan cap autoritat espanyola ha mogut un dit ni tan sols per acostar a Catalunya aquest no polític –tractat com a pres polític. Ni en ple franquisme, mai un president d’Òmnium havia estat empresonat. Vuit mesos d’injustícia i crueltat. I a 600 quilòmetres de casa i del nen que van tenir amb la Txell fa un any. Ens queden les seves cartes de la presó. Però també el seu compromís, la seva serenitat i el seu lideratge. T’esperem a casa, president.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia