Sense voler, i juntament amb altres persones, segueixo el qüestionari en veu alta que una assistenta social planteja a una senyora. “Recorda com es diu?” “Rosa.” “I els cognoms?” La senyora Rosa no vacil·la a dir els cognoms. Tampoc la data de naixement. Els presents fem un càlcul: té ara noranta-cinc anys. “I l’adreça?” La Rosa viu al centre d’una ciutat pròxima. Per la manera de parlar es veu que sempre ho ha fet en català, i que el castellà, tot i que el domina, li vol un esforç. És alta, prima, guapa. De jove devia fer girar. Vesteix molt conjuntada. Per venir aquí, pel seu propi peu, ha combinat els verds i els marrons. Mitges negres i sabata plana de xarol. Diria que té un punt de mal geni. ¿És per l’interrogatori a què es veu sotmesa i pel lloc una mica inhòspit on ens trobem, o sempre és així? “Viu amb algú, Rosa?” “Visc sola.” “I es val per vostè mateixa?” “Perfectament.” L’assistenta li fa fer operacions mentals: “Ara comptarem de dos en dos, endavant. Molt bé. Ara de dos en dos, enrere.” Realment molt bé. Ho sabria fer, jo? “Com es deia la seva mare?” Els presents, que escoltem sense mirar, ara hem dirigit els ulls a la Rosa. És l’única pregunta que falla. No sap dir el nom de la mare. “No passa res.” Devia morir molt jove? Subsisteix un antic problema familiar? Els nostres novel·listes molt sovint són mestres de professió. No sé per què no agafen l’ofici el personal dels centres assistencials. “Repeteixi, Rosa: poma, cavall, cadira.” Ho repeteix. No al cap d’una estona, quan la noia l’agafa desprevinguda. Em poso una mica trist pensant en malalts d’Alzheimer que conec o he conegut.

“Recorda qui és el president del govern?” Em miro la Rosa. “Pedro Sánchez.” “I abans?” “Mariano Rajoy.” “Molt bé, molt bé.” Per què la Rosa, catalana pels quatre costats i interrogada en català, no ha respost primer Quim Torra i després Carles Puigdemont? Ara sí que el debat es faria viu. Quan era president, Jordi Pujol deia que se sentia satisfet quan la plaça de Sant Jaume s’omplia de gent descontenta: “Potser les protestes no ens afectaven perquè no en teníem competències, però senyal que la gent sabia on era el poder.” La Rosa ha detectat que per un motiu o altre, el poder ha estat desplaçat de la plaça de Sant Jaume? N’hi troba a faltar? O creu que n’hi sobra? Què pensa la Rosa? Hauria respost “Jordi Pujol” en època de Pujol? O “Maragall”, quan governava el president ara malalt? Ai, si els periodistes féssim més entrevistes personals a la gent...

“Es pot aixecar i caminar?” L’enquestadora ha de córrer per atrapar-la. “La veig molt bé, Rosa. Això ha de ser que el veí li té mania.” Veí? Quin veí? La Rosa se’n va, i tots ens quedem confeccionant narrativa i reportatges.