Opinió

Tribuna

Sacrificis

“Com més injustificable, desproporcionat i cruel és l’atac de la nació dominant més contundent pot ser la ruptura dels vincles afectius cap a aquesta nació que encara conservin determinats sectors de la societat atacada

La guerra a Ucraïna causada per la invasió de l’exèrcit rus ha evidenciat que, per desgràcia, en ple segle XXI i a Europa, els conflictes territorials es continuen resolent amb guerres i exigeixen el sacrifici de milers de vides. Tots els moviments d’emancipació nacional, també l’independentisme català, malgrat que el principi democràtic i el pacifisme hagin constituït els elements centrals de la seva legitimitat i de la seva acció política, han de prendre bona nota d’allò que està passant a l’altra banda del continent.

La primera consideració que cal assumir és que el pacifisme pot ser el valor suprem dels membres d’una comunitat nacional que aspira a esdevenir un estat o a conservar-lo, però aquesta actitud és suïcida si el teu veí o la nació dominant del teu estat es deixa posseir per una voluntat imperial expansionista i exterminadora. Aquell que pateix l’agressió no és responsable de la violència i per això té el dret bàsic de defensar-se. Atès que la claudicació del govern ucraïnès no els hauria salvat de la destrucció i de la completa subjugació la resistència militar a ultrança s’ha perfilat com l’única alternativa per a la supervivència nacional.

El coratge del poble ucraïnès i del lideratge del president Zelenski ha tingut un innegable efecte benefactor per a la seva causa malgrat el cost que s’està patint: la cohesió de la nació ucraïnesa. La circumstància que les primeres víctimes de la brutal ofensiva engegada pel règim de Vladímir Putin hagin estat comunitats russòfones amb les quals hi havia una evident afinitat nacional amb la població de l’altra banda de la frontera ha portat la majoria d’aquests sectors a un arrenglerament sense fissures en la defensa de l’estat en el qual viuen. Com més injustificable, desproporcionat i cruel és l’atac de la nació dominant més contundent pot ser la ruptura dels vincles afectius cap a aquesta nació que encara conservin determinats sectors de la societat atacada.

Aquest ha estat un treball que l’independentisme català no va ser capaç de fer quan l’octubre del 2017 l’Estat espanyol va respondre de manera abusiva a la celebració d’un referèndum ni tampoc durant la repressió posterior contra els dirigents del moviment independentista i les seves bases. Potser una resistència més aferrissada en la defensa de la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 davant l’assalt salvatge que l’aparell d’estat preparava (com ha posat de manifest recentment el general Fernando Alejandre, excap de l’estat major de la defensa d’Espanya) hauria aprofundit en la creació d’aquests vincles de solidaritat malgrat els sentiments de pertinença nacional.

Finalment, el cas ucraïnès també ens posa davant del mirall en la capacitat de generar empatia fins i tot en el nostre context liberaldemocràtic europeu. És la determinació i la capacitat d’oferir sacrificis en la lluita cap a la llibertat allò que desperta l’admiració de les altres nacions i la capacitat de reconeixement. Siguem realistes: en el context de les violacions massives de drets fonamentals que un conflicte d’alta intensitat suposa i que ha portat el sistema del Conveni Europeu de Drets Humans a una crisi sense precedents difícilment tindran gaire repercussió possibles condemnes al Regne d’Espanya per una pena de privació de llibertat desproporcionada. Segurament és del tot injust que s’exigeixi més patiment a aquells que reclamen un lloc en el concert de les nacions però obviar-ho és no saber com funciona el món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.