Opinió

Tribuna

Qui massa avança, recula!

“Si la democràcia ens ha portat fins aquí, val més recular al segle XIX i tornar a començar.

La democràcia és un mètode per elegir governants, no un sistema per arreglar-ho tot —com ens volen fer creure els demagogs des dels temps de Pisístrat almenys—, i no és feina dels governants arreglar tots els problemes del món sinó els que són estrictament de la seva competència administrativa. Després, a l’hora de la veritat, veurem al més sovint que els polítics, com diu la dita, tenen un problema per cada solució, i en proporció inversa a la seva competència intel·lectual. Però tot pot empitjorar encara més.

Aquests últims temps veiem que els càrrecs que se’ns permet elegir democràticament, com més va menys poder tenen. Podem votar el batlle del poble, la vila o la ciutat —i encara indirectament, mitjançant una llista tancada de partit—, però qualsevol batlle està lligat de mans i pressupost per directrius que venen del govern autonòmic, el qual obeeix —posant mala cara en el cas català, però obeeix— el govern central, el qual obeeix les disposicions de Brussel·les, mai qüestionades encara que portin a la ruïna comarques i sectors econòmics sencers.

Si us el trobeu, el batlle, prou us dirà que li agradaria fer això o no haver de fer allò, però que ara toca aplicar l’Agenda 2030, gastar els fons Next Generation, acollir la part corresponent dels quídams que el Miramamolí ens expedeix o delimitar zones de baixes emissions, tot de coses sobre les quals no ens han consultat i els nostres electes es limiten a dir sí senyor. Després, si el vostre és un dels carrers castigats a no tenir circulació, i per tant comerç, i per tant vida, o si resulta que el vehicle que us és indispensable és condemnat a l’ostracisme i al desballestament, o si el vostre fill ja no pot anar al col·legi que té al costat de casa i ha d’anar a l’altra punta del terme municipal perquè no acredita prou necessitats educatives, el batlle us dirà que no hi té res a veure i que els detalls de la cosa són reglamentats per una legió de funcionaris, tècnics i experts que ningú no ha vist mai.

O sigui que ni per dalt –sobre les grans polítiques a aplicar– ni per baix –sobre els efectes que tenen en les nostres miserables existències– els càrrecs que se’ns permet elegir poden fer-hi res, i si poden fer alguna cosa, prefereixen no embolicar-s’hi, que la vida són quatre anys. O sigui que, centrant-nos en l’àmbit municipal del cap i casal, el ciutadà pot votar a favor de la Colau, en contra de la Colau, o fins i tot les dues coses alhora en el cas dels qui van votar la llista encapçalada per Manuel Valls; però si hom compara les imatges de deixadesa, brutícia escampada, escombraries no recollides, xerinoles assilvestrades, obstacles a la circulació i delinqüència impune que es poden veure a Barcelona amb les que es poden veure en una ciutat més important com París i en una de menys important com Girona, s’adona que hi ha un patró comú i que tant se val un batlle bolivarià que un de socialista o que un de convergent. Alguna mínima diferència en matèria de senyeres i domassos al balcó, i prou. ¿Per quina llei ignota, des de quin castell de Kafka s’estableix i s’imposa aquest patró comú?

Temps ha que es va eixamplant la distància entre governants i governats. Les prioritats d’aquests encara són: mantenir la ciutat neta; passejar sense temor a les envestides de bicicletistes rabents; anar pel carrer sense perdre el rellotge, el mòbil i la cartera de l’estrebada d’un col·leccionador d’antecedents; no haver de finançar els tiberis dels vagarros ni els passatemps dels ximplets… tot plegat ambicions molt modestes, i per això mateix assequibles. Tanmateix els altres, els governants, semblen haver renunciat a les feines més elementals que els toca fer, declinen tota responsabilitat, no donen cap resposta directa si encara algú gosa fer preguntes i s’amaguen rere una trinxera de significants buits.

Reconèixer tot això no és fer populisme; ho seria si pretenguéssim passar per alt la tendència de l’electorat a tornar a votar els mateixos que els han decebut qui sap les vegades, o abstenir-se de tant en tant, com si li importés a ningú gaire. Qui massa avança, recula!, deia J.V. Foix. Si la democràcia ens ha portat fins aquí, val més recular al segle XIX i tornar a començar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.