Opinió

Tribuna

La llei de memòria: punt final?

“La nova llei de memòria democràtica arriba tard i és insuficient per rescabalar plenament la memòria de les víctimes de la dictadura

El 14 de juliol el Congrés dels Diputats aprovava la nova llei de memòria democràtica, que, com la seva antecessora, la llei de memòria històrica del 2007, arriba tard i és insuficient per rescabalar plenament la memòria de les víctimes de la dictadura a pesar de les protestes i les manifestacions de la dreta. Arriba tard perquè fa quaranta-set anys que va morir el dictador i vuitanta-tres que va acabar la Guerra Civil. I és insuficient perquè, tot i declarar il·legal el franquisme i il·legítims i nuls els judicis (això inclouria per fi el judici i l’assassinat del president Lluís Companys?) i les sentències derivades de processos que castigaven o penalitzaven econòmicament (llei de responsabilitats polítiques del 1939) els comportaments polítics, ideològics o de consciència, deixa algunes qüestions sense resoldre i no deroga la llei d’amnistia del 1977.

La llei deL 1977 amnistiava els opositors democràtics però alhora eximia de responsabilitats els dirigents i les institucions franquistes. La nova llei no es fa ressò, per tant, de les peticions d’organitzacions com Human Rights Watch o Amnistia Internacional o del representant de l’Oficina de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans, que fa anys que sol·liciten la derogació de la mencionada llei del 1977 per poder jutjar els responsables de delictes contra la humanitat –que no prescriuen– perpetrats durant la Guerra Civil o la dictadura. En el millor dels casos ho deixa a criteri dels jutges. Per tant, impedeix obtenir compensacions econòmiques de part de l’Estat o altres institucions o portar a judici els responsables de la repressió fins al moment d’entrada en vigor de la Constitució del 1978 (o el 1983), però no sanciona la violència política de l’Estat en anys posteriors. Suprimeix els títols nobiliaris concedits per Franco (Primo de Rivera, Calvo Sotelo, Mola, Alcázar de Toledo, Queipo de Llano, Yagüe, De la Cierva, Kindelán, etcètera), però ni tan sols estableix l’elaboració d’un cens dels botxins i la restitució dels béns patrimonials adquirits mitjançant la repressió.

Fa responsable l’Estat d’exhumar les víctimes i, tal com fa la Generalitat a Catalunya des del 2020, de crear un banc d’ADN estatal a partir dels familiars de les víctimes i, com existeix també a Catalunya des de l’aprovació de la llei del memorial democràtic (2007) i de la llei de fosses (2009), d’elaborar un mapa de fosses estatal per tal de localitzar-les, dignificar-les i exhumar-les. També reconeix com a víctimes les institucions polítiques i culturals de Catalunya, Euskadi i Galícia i penalitza la destrucció o el malmetement de fosses o símbols que homenatgen la memòria de les víctimes de la repressió. Per primer cop, posa a disposició dels investigadors tota la documentació disponible sobre la Guerra Civil i la dictadura.

Tot plegat està força bé, però és incomplet. Tanmateix, el govern de Pedro Sánchez ha pogut aprovar la llei gràcies als vots del PNB, EH-Bildu –que aconsegueix allargar el reconeixement de víctimes fins als inicis del GAL en el govern de Felipe González–, el PDeCat i Más País; l’abstenció, més que raonable per la no-inclusió de la derogació de la llei del 1977 ni la restitució íntegra del patrimoni de les víctimes del franquisme, d’ERC i el BNG, que, no obstant, van introduir esmenes a la llei; i l’oposició d’un nostàlgic PP que veu qüestionades les seves arrels franquistes i en què el “moderat” Alberto Núñez Feijóo no troba més arguments que oposar les víctimes d’ETA, i d’un partit de l’odi a la deriva i en procés de desaparició (Cs, nascut de l’odi al català i a Catalunya com recorden insistentment les al·locucions d’Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa) i dels neofeixistes de sempre que malden per instaurar un règim de terror tal com va demostrar un dels seus diputats al justificar l’assassinat de Salvador Puig Antich. Molt més difícil d’explicar és el vot negatiu de JxCat i de la CUP.

En fi, la “democràcia plena” espanyola (una mica menys plena des que el 2021 l’índex de referència de The Economist Intelligence Unit Limited la va rebaixar del lloc 22 al 24 i la va qualificar de defectuosa) descansa sobre unes arrels tòxiques que tampoc aquesta vegada la nova llei de memòria democràtica esborra del tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia