Opinió

Tribuna

No es repetiran les eleccions

“Què hem d’entendre que pretenia aquest popular català, el nom del qual no es descobreix, negociant amb Puigdemont “dins el marc constitucional”?
“Des de Julio Anguita i el seu “programa, programa”, mai amb tan poc s’havia tingut l’oportunitat de fer tant. La perdran?

És una veritat incontestable que les enquestes, excepte la del CIS, no donaven per guanyador Pedro Sánchez en aquestes eleccions generals. Almenys en això la van encertar. No obstant, no van preveure un panorama tan rocambolesc com el que ha quedat, una versió accentuada de les anteriors, ja que més que mai la governabilitat d’Espanya depèn dels que no hi creuen. Curiosament els partits independentistes (els que queden, perquè la CUP ara està esborrada) tenen un paper protagonista en la política espanyola, mentre particularment a Catalunya han jugat com a secundaris del PSC, i fins i tot amb menys vots que el PP. Un guió pensat en aquests termes seria titllat de massa fantasiós. Però tot s’ha construït al crit gairebé unànime que calia barrar el pas a Vox, ja fos votant qualsevol partit d’esquerra o de l’arc perifèric, ja fos perquè s’entengués que la dreta guanyaria més i millor si tot el vot es concentrava en el PP.

Però no va sortir del tot bé i, si volem creure que tant el PP com el PSOE defensen la unitat d’Espanya dins l’Estat de les Autonomies que proposa la Constitució, també és lícit sospitar que per governar es poden vendre els principis. Ara mateix ho podem veure al PSOE, però res no ens garanteix que si en aquesta situació es trobés el PP no intentaria fer el mateix. I si no, què hem d’entendre que pretenia aquest popular català, el nom del qual no es descobreix, negociant amb Puigdemont “dins el marc constitucional”? Vet aquí l’expressió a partir de la qual es definirà el futur. “Dins el marc constitucional”, segons el parer d’alguns, hi cap gairebé tot: un referèndum en què es pregunti sobre la divisió d’una nació que la Constitució afirma indivisible seria l’exemple més paradoxal, però tampoc no és menor la idea que cap l’amnistia a la Constitució, perquè no la prohibeix. Com si es pogués aplicar igual a ciutadania i poders públics el principi de llibertat (un ciutadà pot tot allò que no se li prohibeix; el poder públic només pot allò per al que està legitimat, fins i tot en el cas del legislador, a qui ni tan sols se li atribueix en el marc de l’estat de dret quelcom menor que l’amnistia com és concedir l’indult). Els qui creuen possible jurídicament una llei d’amnistia no són conscients de la capsa de Pandora que s’obre, però també saben que, malgrat ser inconstitucional, ja es va encarregar Pedro Sánchez de remodelar a la seva manera el Tribunal Constitucional per tal que pugui fer una sentència com va ser la de Rumasa. Tot això deu ser al cap d’Iván Redondo quan aquests dies ha escrit que aquests dos instruments jurídics serien la millor argamassa per a la construcció de la concòrdia. No ha pensat en els efectes col·laterals del que proposa. O potser sí. Però no ha llegit Cambó. O potser també. Per tot això estic convençuda que hi haurà acord i no eleccions. Puigdemont ha fet un tuit lúcid i filosòfic al·ludint a la circumstancialitat de la posició actual dels diputats de Junts en la negociació: qui és determinant un dia, pot deixar de ser-ho l’endemà. És tant com dir que cal aprofitar l’ocasió allà on es presenta, no fos cas que unes noves eleccions es veiessin per l’electorat com una segona volta de presidencials. Des de Julio Anguita i el seu “programa, programa”, mai amb tan poc s’havia tingut l’oportunitat de fer tant. La perdran?

Però és que la posició és materialment més feble del que Puigdemont i Feijóo voldrien. Quan el món empresarial vol pressionar Carles Puigdemont perquè negociï, està expressant dues coses: d’una banda, que prefereix una esquerra trencaclosques a la repetició electoral; però, de l’altra, que creu que les concessions que puguin fer-se a l’independentisme seran o qüestions menors o directament mentida. I per a disgust de qui ha quedat en primer lloc, això últim no seria vist a Espanya com una cosa dolenta, sinó com una mica millor: Sánchez promet allò jurídicament impossible i, com recorda i tem Puigdemont, després canvia d’opinió. Imagino que fins i tot a Feijóo o Abascal els semblaria bé que l’enganyessin, igual que els ha semblat bé que Puigdemont hagi considerat Sánchez un mentider. Ja dic jo que aquestes eleccions estan fent curiosos companys de viatge. Fins i tot Rufián ha callat!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.