Aigua en poals

Fa més d’un mes que el govern de la Generalitat adoba el camí i apel·la al discurs de la solidaritat entre territoris per si ha de dur amb vaixells cap a Barcelona aigua de l’Ebre, que s’agafaria de la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT), que gestiona el mal anomenat “minitransvasament” a Tarragona, una volta l’àrea metropolitana entre en estat d’emergència per sequera com es preveu de manera imminent, s’allargue la manca de pluges i es vagen esgotant altres recursos alternatius. La pregunta seria la següent: no ha canviat res, des de la greu sequera del 2007 i el 2008, perquè no s’haja de tornar a plantejar una mesura tan desesperada com aparentment absurda, que sembla extreta del manual de com matar mosques a canonades?

Seria injust no acceptar que la Generalitat, i l’ACA, com a autoritat hidràulica del país, han fet una aposta per la dessalinització, que s’ha d’acabar de desplegar amb la gran ampliació de la planta de la Tordera i la construcció d’una de nova i controvertida a Cunit –tot just en el punt d’interconnexió entre el sistema Ter-Llobregat i la xarxa CAT, per la qual cosa genera suspicàcies raonables a les Terres de l’Ebre–, i que han fet una altra aposta que encara es pot considerar incipient per a la reutilització i la regeneració d’aigua, així com per a l’extracció d’aigua d’aqüífers que es va accelerar a partir de la sequera del 2016.

Però ha quedat demostrat que, quan no es redistribueixen prou els creixements urbanístics i industrials per deixar de concentrar-los sempre a les mateixes zones del país, ni es modernitzen ni es limiten els regadius ni es pal·lia l’escandalosa ineficiència –dit per experts i admès pels alcaldes– de les xarxes municipals de distribució en baixa de l’aigua potable, per on s’arriba a perdre, segons va admetre recentment el president del CAT, la meitat de l’aigua que es distribuïx en alta, l’ACA i Catalunya continuaran a remolc d’un cicle de sequeres que cada vegada sembla que tindrà freqüències més elevades i impactes més violents. I aleshores, també cíclicament, tornem a mirar cap al territori aixecat al voltant del riu amb més cabal i amollem allò tan simple com un punt populista: “Jo si pogués ajudar el veí que té un problema, ho faria”, com va dir el conseller Mascort. La clàssica estratègia de pressió que no té en compte que pels canals de l’Ebre enguany s’ha reduït dràsticament l’aigua que hi ha baixat i això no només ha afectat la collita de l’arròs, sinó que ha fet perdre bona part de la funció ambiental que té la xarxa de canals i séquies que irriguen el Delta. Ni té en compte que l’eclosió industrial del Camp de Tarragona als anys setanta i vuitanta es va fer amb l’aigua de l’Ebre en detriment del territori emissor.

Si cal dur aigua puntualment a Barcelona ni que siga en poals perquè la situació es fa insostenible –i no per mantenir la rutina dels gimnasos–, endavant. El problema és deixar d’actuar amb la fermesa suficient entre sequera i sequera, perquè sempre tindrem l’Ebre, i no deixar mai d’aprofundir, encara que siga amb la imatge simbòlica d’un vaixell, en un greuge estructural que es diu desequilibri territorial.